domingo, 30 de noviembre de 2008

INDEX!


INDEX

Explicació Marga:


  • tot el que es fara al llarg del curs

  • Com s'ens valorarà aquest any?

Escalfament:



  • introducció

  • Tipus

  • Raons per realitzar-lo

  • Alguns estiraments

  • Alguns estiraments per escalfar

Acondicionament fisic:



  • Que es?

  • Especialització (FLEXIBILITAT)

  • que es la gimnastica Ritmica?

  • Historia

  • Modalitats

  • Materials

  • Biografia de Almudena Cid.

Atletisme:



  • Introducció

  • Historia

  • Classificació de proves

  • Classificació de modalitats

  • Classificació de proves de curses

  • Classificació de proves de concursos

  • Classificació de proves combinades

  • Explicació prova disc

  • Explicació prova 100 metres llisos

  • Pista d'atletisme

  • Equipament i material

  • Entrenament

  • Categories

  • Probes més importants

  • Atletes dels països catalanas

  • Biografia de Juan Carlos Higuero

  • Biografia de Mario Pestano Garcia

Futbol:



  • Que es?

  • Història

  • Organismes Rectors

  • Altres modalitats de futbol

  • Regles del Joc

  • Camp + Camp nou

  • Biografia Cristiano Ronaldo

Atletisme (Atletes important dels països catalans)

Les proves en les que han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Daniel Plaza i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, Monserrat Pujol al Cross Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Juan Carlos Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i marató José Rios.

En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné

Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico la llançadora de pes Berta Castells i Carles Sala.

Atletisme (Proves més importants)

  • El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressò mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys.
  • Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comitè Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat.
  • La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un milió de dòlars.
  • La Copa del Món d'Atletisme, que és una competició internacional de seleccions continentals de proves en pista.
  • El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme (EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial.

Atletisme (categories)

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya)

  • Aleví (10-11 anys)
  • Infantil (12)
  • Cadet (13-14)

Regides per la IAAF

  • Juvenil (15-16)
  • Júnior (17-18)
  • Sènior
  • Veterans (normalment a partir del 35)

Atletisme (Entrenaments)

Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades.
Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.
L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments.

Atletisme (Equipament i Material)

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves.

El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.

L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus*, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.





*botes de claus :Les botes de claus d'atletisme, són un calçat lleuger, que conté una sèrie de claus distribuits a la part davantera del peu, segons la prova (com el salt d'alçada) també podem trobar claus a la part del darrera

Atletisme (Pista d'Atletisme)

L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on s'hi fan els salts i els llançaments,pero a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Per últim, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres.

La superfície les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per a facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.


Pista descoberta:

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic.
La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports



Pista per curses:

Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.


Fórmula matemàtica de la pista:


84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m
36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m
115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m
168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m




La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "ria" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.

Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metre llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.
També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins.

Pista coberta
També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos.

Exteriors
Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista.




Atletisme (classificació de proves //Combinades//)

Es tracten de "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló.

En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.


  • Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.

  • A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos; (segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina.

Atletisme (classificació de proves //Concursos//)

Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts son: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina.
  • En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury.

  • El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa.

  • El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda.

  • El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa).

  • El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament.

  • El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant unes voltes prèvies per agafar impuls, sense sortir del cercle de llançament.

  • El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javelina.

Atletisme (historia d'un atleta de disc...)

Mario Pestano García, atleta espanyol nascut el 8 d'abril de 1978 en Arico, Tenerife.
Amida 1,95 m i pesa 120 kg.


Ha aconseguit superar la plusmarca espanyola absoluta de llançament de disc vuit vegades,fins a deixar-la en una marca de 69,50 metres. Milita actualment en les files del Club Atletisme Tenerife CajaCanarias i és entrenat per Luis Lizaso Sáinz.


Biografia


Nascut en Arico (Tenerife, Illes Canàries), va viure en El Frare, municipi de Arona, durant els primers anys de la seva vida. Mario es va iniciar en l'atletisme amb 10 anys en el Col·legi de Les Galetes, per a posteriorment passar al C.A. Arona, equip amb el qual assoliria convertir-se en campió d'Espanya de llançament de disc en les categories cadete i júnior. ALS divuit anys es va traslladar a León, entrenant en el C.A Arona fins als vint anys, quan passaria a formar part del Club d'Atletisme Universitat de León, en el qual va batre el rècord d'Espanya absolut de disc.


Més endavant passaria a formar part del Airtel (2001), el Puma Chapín Jerez (2002) i de nou al C.A. Arona (2003-2006), equip amb el qual establiria el rècord d'Espanya en 68 metres. En 2005 es va traslladar a Barcelona, per a treballar amb el seu nou entrenador Luis Lizaso en el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallés. En la temporada 2007 passaria a formar part del Club Atletisme Tenerife CajaCanarias, amb el qual batria de nou el rècord d'Espanya, deixant-lo en 68,26 metres, posteriorment en l'any 2008 ho tornaria a superar amb un llançament de 68,61 metres i finalment en 69,50 metres durant el Campionat d'Espanya celebrat a Tenerife.


Mario Pestano ha estat 33 vegades internacional (1999-2007).


Palmarès Nacional

  • Plusmarca Espanyola absoluta de llançament de disc (69,50m)
  • Plusmarca Espanyola categoria promesa de llançament de disc (61,73 m)
  • Campió d'Espanya absolut de disc (2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008)
  • Campió d'Espanya promesa de disc (1998, 1999, 2000) Campió d'Espanya júnior de disc (1995)
  • Campió d'Espanya cadete de disc Vencedor en la Final Mundial de l'Atletisme IAAF (2004)


Palmarès Internacional

  • Jocs Olímpics Atenes (2004) - 6QB/61,69
  • Pequín (2008) - 9º/63,42
  • Campionats del Món Sevilla (1999) - 15ºQB/57,30
  • Edmonton (2001) - 11QB/56,58
  • París (2003) - 8º/64.39
  • Hèlsinki (2005) - 11º/62,75
  • Campionats d'Europa Munich (2002) - 4º/64,69
  • Gotemburgo (2006) - 4º/64,84

Progresió

  • 1995: 49,36 m
  • 1996: 50,56 m
  • 1997: 53,68 m
  • 1998: 54,96 m
  • 1999: 61,73 m
  • 2000: 61,63 m
  • 2001: 67,92 m
  • 2002: 67,46 m
  • 2003: 64,99 m
  • 2004: 68,00 m
  • 2005: 66,57 m
  • 2006: 66,31 m
  • 2007: 68,26 m
  • 2008: 69,50 m (27 de julio de 2008)

Atletisme (classificació de modalitats)

Hi ha diferents modalitats:

Especialitats en pista:
  • Velocitat: 60 m, 100 m, 200 m, 400 m
  • Mitja distància: 800 m, 1500 m
  • Llarga distància: 3000 m, 5000 m, 10000 m
  • Carreres de valles: 100 m, 101 m, 400 m, 2000 m, 3000 m
  • Carreres de relleus

En aquesta especialitat és important tenir rapidesa, ja que la velocitat influeix molt.



Especialitats en ruta:

  • Mitja marató
  • Marató
  • 100 Km
  • Marxa atlètica: 20 Km, 50 Km
  • Camp a través


En aquest àmbit, la resistència és el principal element a tenir en compte.

Especialitats de camp:

  • Salt de longitud
  • Salt d'altura
  • Triple salt
  • Salt amb pértiga

En aquesta modelitat es valora sobretot l'agilitat de l'esforç físic.

Llançaments:

  • Llançament de Disc
  • Llançament de Jabalina
  • Llançament de Martell
  • Llançament de Pes

En aquest estil es basa principalment amb la força a la vegada que també hi participa la resistència a l'hora d'aguantar per donar impuls a l'objecte que serà llençat.

Combinacions:

  • Decatlon (exclusivament masculina): El decatló masculí consisteix en deu proves que es desenvolupen durant dos dies i premien la versatilitat física:
  1. 100 m llisos
  2. Salt de longitu
  3. Llançament de pes
  4. Salt d'altura
  5. 400 m llisos
  6. 110 m tanques
  7. Llançament de disc
  8. Salt de perxa
  9. Llançament de javelina
  10. 1.500 m llisos
  • Heptalon (exclusivamet femenina):Les proves del heptalón femení també es realitzen en dos dies però són set:
  1. 100 m tanques
  2. Llançament de pes
  3. Salt d'altura
  4. Salt de longitud
  5. 200 m llisos
  6. 800 m llisos
  7. Llançament de javelina

Es combinen totes les anterior modalitats, posant-les en pràctica conjuntament.

Atletisme (classificació de proves //Curses//)

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més importants són:



  • 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató.

  • Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles.

  • Marxa.

  • Relleus: 4x100 m i 4x400 m.


Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup.Afinant més hi es podrien distingir les carreres d'sprin (inferior als 100 metres), però no és necessari.


Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera.La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.
Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb l'starting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames.L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.


Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat.


Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat.



Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.



Les carreres de relleus hi participen 3 o més habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari.
En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els atletes corrin. Només es sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km.

Atletisme (classificació de proves)

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló).

domingo, 23 de noviembre de 2008

Futbol (jugador: Cristiano Ronaldo)

biografia de Cristiano Ronaldo
Va néixer el 5 de febrer de 1985 en Funchal, Illa de Madeira (Portugal). El seu pare Dinis Aviero, li va col·locar el nom de Ronaldo per Ronald Reegan, polític al que professava una profunda admiració.
El Sporting de Lisboa ho va descobrir amb 10 anys, Cristiano jugava en el modest Andorinha, club del seu Funchal natal i en el qual el seu pare treballava com utillero. D'aquí va passar A Nacional, però 6 mesos després el segon club més important de la Illa de Madeira va entrar en litigi amb el Sporting a causa de la marxa d'un dels seus canteranos, Franco, al quadre illenc. El Nacional es va negar a pagar els 10.000 euros que demanava el quadre lisboeta, però va acceptar condonar el deute amb la cessió dels drets de l'en aquells dies prometedor Cristiano Ronaldo que ja oferia en infantils una mostra del que podia arribar a ser.

En el 2001, el tècnic del primer equipo Laszlo Boloni es va adonar que en el filial havia un futbolista que superava a molts dels futbolistes de la primera plantilla. El tècnic romanès va pretendre fer-lo debutar aquest mateix any, però un test físic va desaconsellar el salt per no estar prou treballat. Era tan sol qüestió de temps, un any després el romanès ho feia debutar en la prèvia de la Champions, gens menys davant el Inter. Ronaldo no va desaprofitar l'oportunitat i es va guanyar un lloc en el primer equip, on amb la seva velocitat i la seva tècnica ha cridat l'atenció dels grans del futbol europeu. El seu tècnic en el Sporting de Lisboa, Boloni en declaracions a LEquipe ha arribat a comparar-lo amb Eusebio, una mica que a Portugal són paraules majors. En Portugal ja li criden el Ronaldo portuguès, encara que encara li falta molt per aprendre. Per això Cristiano ja s'ha apressat a assegurar que se sent bé jugant en Alvalade i que de moment no vol precipitar-se, perquè quan doni el salt definitiu a un gran del futbol europeu estigui prou preparat.


Cristiano Ronaldo és un gran futbolista, no és un nou i sí un migcampista molt ofensiu, potser mediapunta. Té bona tècnica i arrenca molt bé. Destaca per la seva intel·ligència i la seva gran físic (1,84). Els seus controls rebent el baló en carrera són molt bons, i les seves acceleracions per a encarar a porteria li converteixen en un jugador molt perillós per a la defensa rival. Amb la selecció de Portugal, va formar el devastador atac al costat de Quaresma, Helder Postiga i Hugo Viana que en la selecció sub-21 noquearon a Anglaterra i que els van deixar a les puerats de l'Europeu, clasificatorio per al 2004. Al juny va anar al costat d'Hugo Almeida i Dani, l'estrella del combinat sub-20 que va conquistar el prestigiós torneig de Touloun batent en la final a Itàlia per 3-1 . Felipe Scolari no ha trigat a reaccionar i ho ha fet debutar el 20 d'agost de 2003 davant Kazakhstan amb l'absoluta, als seus 18 anys va saltar al camp en substitució de tota una institució del futbol luso, Luis Figo.
Cristiano Ronaldo és un gran futbolista, no és un nou i sí un migcampista molt ofensiu, potser mediapunta. Té bona tècnica i arrenca molt bé. Destaca per la seva intel·ligència i la seva gran físic (1,84). Els seus controls rebent el baló en carrera són molt bons, i les seves acceleracions per a encarar a porteria li converteixen en un jugador molt perillós per a la defensa rival. Amb la selecció de Portugal, va formar el devastador atac al costat de Quaresma, Helder Postiga i Hugo Viana que en la selecció sub-21 noquearon a Anglaterra i que els van deixar a les puerats de l'Europeu, clasificatorio per al 2004. Al juny va anar al costat d'Hugo Almeida i Dani, l'estrella del combinat sub-20 que va conquistar el prestigiós torneig de Touloun batent en la final a Itàlia per 3-1 . Felipe Scolari no ha trigat a reaccionar i ho ha fet debutar el 20 d'agost de 2003 davant Kazakhstan amb l'absoluta, als seus 18 anys va saltar al camp en substitució de tota una institució del futbol luso, Luis Figo.






Futbol (camp (camp nou))

Camp de futbol:
El camp de Futbol amida entre 90 i 120 m de llarg i entre 45 i 90 m d'ample i té forma rectangular. La porteria té 7,32 m entre pals i 2,44 m d'altura.
Camp nou:

El Camp Nou és el nom amb què es coneix l'estadi del FC Barcelona. L'estadi s'ubica al barri barceloní de les Corts. Fou inaugurat el 24 de setembre del 1957 i té una capacitat per a 98.787 espectadors. Té la màxima qualificació (5 estrelles) que la FIFA pot atorgar a un estadi per acollir partits de futbol. El Camp Nou és un dels majors estadis del futbol europeu.

Història

Amb l'arribada de Ladislau Kubala el 1950, el Barça experimenta se seu major creixement, i s'emporta tots els trofeus imaginables entre 1951 i 1953 en el seu vell estadi de Les Corts. Popular i invencible, el Barça ja no es pot conformar amb aquest camp poc còmode i bastant vell, malgrat la seva capacitat per a 60.000 persones. El club català s'ha de traslladar. Un terreny ha estat adquirit des del 19 de setembre de 1950, sota el president Agustí Montal Galobart, al barri de la Maternitat, no lluny de Les Corts. Però la comissió dedicada al projecte recomana un altre lloc el febrer de 1951, i la situació continua estant bloquejada durant més de dos anys. Cal en efecte esperar el nomenament de Francesc Miró-Sans com a president del FC Barcelona, el 14 de novembre de 1953, perquè el projecte sigui rellançat. Investit el febrer de l'any següent, l'home es decideix a favor del terreny adquirit el 1950, i la primera pedra de l'estadi és posada el 28 de març de 1954, pel mateix Miró-Sans, el cap del "Govern Civil de Barcelona" i l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que beneeix l'indret. Després d'aquesta etapa simbòlica, la concepció de l'estadi és confiada als arquitectes Francesc Mitjans i Miró, cosí del president Miró-Sans, i Josep Soteras Mauri, amb la col·laboració de Lorenzo García-Barbón. El projecte és acabat un any més tard, quan el club confia la construcció a la societat d'edificis Ingar SA. Els treballs han de durar divuit mesos, els costos se s'eleven més de quatre vegades a les previsions per arribar a 288 milions de pessetes. A través d'hipoteques i préstecs, el club pot acabar el projecte però s'endeuta pesadament, per a diversos anys.

Finalment, el 24 de setembre de 1957, el Camp Nou és inaugurat. Una missa solemne presidida per l'arquebisbe, que beneeix l'estadi acabat, precedeix l'Hallelujah de El Messies de Händel. Dignataris del règim franquista i de la ciutat estan reunits a la tribuna presidencial, però són sobretot 90.000 les persones que assisteixen a la cerimònia d'obertura, a les tribunes de l'immens estadi. Durant aquest temps, clubs de futbol de tota Catalunya desfilen sobre la gespa, així com els membres de les diferents seccions del Barça, les penyes, i els diferents equips del FC Barcelona. En el partit inaugural, el Barça, amb Ramallets, Olivella, Brugué, Segarra, Viats, Gensana, Basora, Villaverde, Martínez, Kubala i Tejada, s'enfronta una selecció de jugadors de Varsòvia. A la segona part l'equip presenta a Ramallets, Segarra, Brugué, Gràcia, Flotats, Bosch, Hermes, Ribelles, Tejada, Sampedro i Evaristo. Al final el Barça obté la seva primera victòria a l'estadi per 4 a 2 (Eulogio Martínez fou l'autor del primer gol).



Esdeveniments socials i musicals

El Camp Nou també ha sigut escenari de diversos esdeveniments socials, com ara:
  • Missa que va oficiar el Papa Joan Pau II el 7 de novembre de 1982.
  • 7 de juliol de 1985: Concert de Lluís Llach.
  • Juliol de 1988: Concert de Frank Sinatra.
  • 3 d'agost de 1988: Concert de Bruce Springsteen.
  • 9 d'agost de 1988: Concert de Michael Jackson.
  • 8 de setembre de 1988: Concert de Julio Iglesias.
  • 10 de setembre de 1988: Macroconcert en favor dels Drets Humans, organizat per Amnistia Internacional, amb actuacions de Bruce Springsteen, Sting, Peter Gabriel, Youssou N'Dour, Tracy Chapman i El Último de la Fila.
  • 13 de juliol de 1997: Concert de "Els tres tenors": Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti.
  • 1 d'octubre de 1999: Concert de Josep Carreras, en el marc dels actes del Centenari del FC Barcelona.
  • 7 d'agost de 2005: Concert de U2, en el marc de la seva gira "Vertigo Tour".
  • 19 i 20 de juliol de 2008: Bruce Springsteen, realitza els dos darrers concerts de la seva gira Magic.

Futbol (Regles del joc)

En un partit de Futbol s'enfronten dos equips formats per 10 jugadors i 1 porter cadascun. Es diu que un equip fica, o marca, un gol quan el baló és introduït en la porteria contrària. L'objectiu del joc és ficar més gols que l'equip contrari. L'únic jugador que pot tocar el baló amb les mans durant el joc és el porter, sempre que es mantingui dintre de la seva àrea (zona pròxima a la seva porteria) i la pilota no li sigui lliurada intencionadament amb el pié per un jugador del seu mateix equip, en aquest cas hauria una cessió al porter. El temps de joc es divideix en dos períodes de 45 minuts separats per un descans de 15. Segons les interrupcions succeïdes durant el període de joc l'àrbitre pot perllongar uns minuts cadascun dels temps, el que es denomina temps de descompte

lunes, 17 de noviembre de 2008

Futbol (Altres modalitats)

Futbol sala:

El futbol sala és una variant del futbol practicada entre dos equips de cinc jugadors, en un terreny de joc dur i amb unes dimensions de 24 a 28 m de llargada i de 13 a 15 m d'amplada.

L'origen del Futsal es remunta a 1930, a la ciutat de Montevideo, l'Uruguai, on Juan Carlos Ceriani va concebre una versió del futbol per a una competició juvenil. El joc es realitzava en pistes de bàsquet, amb sostre i sense parets.

El vocable Futsal, que és el terme internacional utilitzat per al joc, es deriva de la paraula espanyola o portuguesa "Fútbol" o "Futebol" i de la paraula portuguesa, francesa o espanyola "Salão", "Saló" o "Sala". Originalment es coneixia com a Minisoccer i després se li va donar el seu nom, reconegut mundialment com a Futsal. Actualment, també se’l coneix amb el nom de Fut-Cinc.

Una vegada que Ceriani el va impulsar, el Futsal es va fer popular ràpidament a Sud-amèrica, particularment al Brasil.
L'habilitat desenvolupada en aquest joc es fa visible en el mundialment famós estil que els brasilers demostren en el Futbol onze. Pelé, Zico, Sócrates, Bebeto i altres estrelles del futbol brasiler van desenvolupar la seva habilitat jugant a Futsal.
Encara que Brasil continua sent l'eix del Futsal mundial, en l'actualitat, el joc es juga a tot el planeta sota l'auspici de dues organitzacions que se'n disputen el control, la FIFA i l'AMF, des d'Europa, Amèrica del Nord, Centreamèrica i el Carib, a l'Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania.
La primera competició internacional es va realitzar el 1965, quan Paraguai va guanyar la primera Copa Sud-Amèrica. Es van jugar sis copes més fins a 1978, les quals van ser guanyades per Brasil. Brasil va continuar dominant amb una victòria en la primera Copa Panamericana l'any 1980 i la va guanyar novament el 1984.

La FIFA considera que el futbol sala ha de dependre de la federació de futbol i l'AMF (continuadora de FIFUSA, que era anterior a que la FIFA s'ocupés del futbol sala) considera que és un esport totalment diferent i ha d'estar regit per una federació pròpia.
L'Associació Mundial de Futsal (AMF) i la Unió Europea de Futbol Sala (UEFS) reconeixen oficialment la Federació Catalana de Futbol Sala (FCFS) des de 2006 i 2004 respectivament.

Als Països Catalans, hi ha una part dels equips que estan inscrits a la RFEF, que organitza la LNFS, i una altra part que participen a la Lliga Nacional Catalana de Futsal. Els equips professionals més importants són el Benicarló FS, el Playas de Castellón, el Futbol Sala Martorell o el FC Barcelona, entre d'altres.


Futbol 7

El futbol 7 és una modalitat de futbol jugada als Jocs Paralímpics, que es practica entre dos equips de 7 jugadors cadascun en un terreny de joc de 75 x 75 metres.

Futbol platja


El futbol platja és una modalitat del futbol que es juga sobre una superfície d'arena llisa, entre dos equips de cinc jugadors cadascun, i l'objectiu del qual és marcar més gols que l'equip contrari. Aquest esport té com a objectiu l'oci i l'espectacle, més que la competitivitat. Hi ha un tir a porta cada trenta segons, i un gol cada quatre minuts, de mitjana.

A Catalunya la modalitat està dirigida per Beach Soccer Catalunya, que compta amb la col.laboració de la Federació Catalana de Futbol en el desenvolupament i promoció d'aquest esport.

Principals diferències amb el futbol
  • En el futbol platja hi ha tres temps de dotze minuts. El rellotge es para quan l'àrbitre senyala un tir lliure directe, un tir de penal, o que un jugador està perdent temps.
  • Tots els tirs lliures són directes. Quan es treu un tir lliure, cap jugador, excepte el porter, es podrà situar en l'angle entre els pals i la pilota. Es a dir, no existeix la barrera.

  • Si un jugador veu la segona targeta groga, se li mostrarà la targeta blava, que l'expulsarà durant dos minuts del terreny de joc. La targeta vermella es mostrarà si un jugador veu una tercera targeta groga.

  • La sacada de banda es pot realitzar tant amb les mans com amb els peus.

El terreny de joc


El terreny de futbol platja estarà constituït per una superfície llisa d'arena, delimitada per cintes de color blau. Les seves mesures seran de 36 x 27 metres, amb una variació de +-1 m. Les diferents zones del terreny de joc (meitats del camp, àrees de penals...) es faran mitjançant línias imaginàries que uneixen dues banderes vermelles o grogues situades a un metre a l'exterior del terreny de joc. Les porteries hauran de ser de color groc fluorescent, i mesuraran 5.5 metres d'ample per 2.2 metres d'alt.


Futbol indoor


El futbol indoor és una modalitat de futbol que es caracteritza per que es disputa en un terreny de joc de menors dimensions que el futbol 11 i pel fet que existeix una paret al voltant del camp on pot rebotar la pilota.

regles

  • Terreny de joc: acostuma a ser de gespa artificial i les seves dimensions és al voltant dels 40 x 20 m. Els límits del terreny de joc estan formats per uns murs d’altura superior a un metre. Es pot practicar tant en recintes coberts com a l'aire lliure.
  • Equips: cada equip està composat per 5 jugadors, 4 de camp i un porter, essent permeses tantes substitucions com es desitgi.
  • Utilització de les parets: les parets que delimiten el terreny de joc es poden usar com si fós un element més del joc, podent rebotar-hi la pilota sense problema. Només si la pilota surt del terreny per damunt del mur o xoca contra el sostre del pavelló es realitzarà una sacada de banda. Aquesta es fa amb una sola mà i per sota de la cintura.

Futbol (Organismes rectors)

L'organisme internacional reconegut encarregat de dirigir el futbol i altres esports associats com el futbol sala i el futbol platja és la Fédération Internationale de Football Association (FIFA).Existeixen també sis confederacions regionals associades a la FIFA:
  • Àsia: Asian Football Confederation (AFC)

  • Àfrica: Confederation of African Football (CAF)

  • Amèrica del Nord, Amèrica Central i el Carib: Confederation of North, Central American and Caribbean Association Football Confederation (CONCACAF)

  • Europa: Union of European Football Associations (UEFA)

  • Oceania: Oceania Football Confederation (OFC)

  • Amèrica del Sud: South American Football Confederation (CONMEBOL)

Les diferents associacions nacionals estan afiliades tant a la FIFA directament, com a la seva respectiva confederació continental.


  • A Espanya els organismes encarregats de dirigir el futbol són:Real Federación Española de Fútbol (RFEF). Òrgan rector a nivell espanyol. Federació Catalana de Futbol (FCF). Òrgan rector a nivell català. Liga de Fútbol Profesional (LFP). És l'associació dels clubs i regeix tot el futbol professional. Asociación de Futbolistas Españoles (AFE). Associació encarregada de vetllar pels interessos dels futbolistes.

L'encarregat del manteniment de les regles del joc no es la FIFA en si mateixa, sinó per la International Football Association Board (IFAB).

viernes, 14 de noviembre de 2008

Futbol (Història)

El futbol és un esport molt antic i els seus orígens no són gaire clars.

Els antecedents més remots del joc es poden situar al voltant de l'any 200 aC. durant la dinastia Han a la Xina. El seu joc es deia tsu chu (tsu significa aproximadament 'donar puntades de peu' i chu denota una bola feta de cuir farcit). Fins i tot els emperadors xinesos van prendre part en el joc.
Els grecs i els romans van tenir una gran varietat de jocs de pilota (com l´episkuros i l´harpastum), i alguns probablement serien tant per jugar amb les mans com amb els peus.

Durant el segle VII els japonesos van tenir una forma de futbol anomenada kemari.
Al segle XIV es disputava a Florència un joc anomenat calci (giuoco del calcio, 'joc de la puntada de peu'), que es jugava per equips de 27 jugadors amb sis àrbitres. Aquest joc permetia usar tant les mans com els peus.
No és fins al segle XII que es troben evidències d'algun tipus de futbol practicat a Anglaterra. A l'edat mitjana se'n van conèixer diversos tipus. Bàsicament era un futbol que tenia lloc entre faccions o grups rivals en viles i ciutats i també entre pobles i parròquies. Hi prenien part una gran quantitat de jugadors i les porteries podien estar separades més d'un quilòmetre. Aquests jocs, que sovint eren violents i perillosos, estaven associats especialment amb el Carnaval i es van anomenar futbol de carnaval. Alguns d'aquests jocs van sobreviure a Anglaterra fins ben entrat el segle XX. Una successió d'edictes reials de reis anglesos van portar a la supressió del futbol. De fet, aquests jocs van florir durant els períodes Tudor i Estuard. Oliver Cromwell va intentar posar-hi fre, però amb la Restauració i el regnat de Carles II aviat es van rehabilitar.

Al segle XVIII, era popular a les escoles públiques angleses, però encara comprenia molts jugadors per bàndol. Unes quantes escoles públiques van desenvolupar una forma més organitzada que ha sobreviscut a Eton (Eton wall game, Eton field game), Harrow (Harrow football) i Winchester (Winchester football).
L'any 1846 es va realitzar el primer intent seriós d'establir un reglament. Va ser promogut per H. de Winton i J. C. Thring a la Universitat de Cambridge, que van preparar un encontre entre representants de les escoles públiques més importants per intentar crear un joc de regles estandarditzat. Van arribar a un acord i en van formular deu, conegudes com 'les regles de Cambridge' i que Thring va descriure com 'el joc senzill'.

El 1855 es va fundar el Sheffield Football Club, el club més antic del món, i el 1862 va començar a existir el Notts County, el club de lliga més antic del món. L'octubre de 1863 es va fundar la Futbol Associació (FA) a la Taverna Freemasons, al carrer Great Queen de Londres. La idea d'una Copa de Futbol Associació va ser del secretari de la FA, Charles Alcock, qui va proposar els seus plans en una reunió a la qual van assistir dotze clubs, l'octubre de 1871. Van participar quinze clubs en la primera competició, l'any 1872, que va ser guanyada pels Wanderers, que van batre els Royal Engineers. Fins l'any 1892, gairebé totes les finals es van celebrar al Kennington Oval (Londres), que és més conegut pel criquet.

Fins l'any 1883, tots els guanyadors van ser clubs d'aficionats. Els Wanderers van guanyar sis vegades. Els Old Etonians van guanyar dues vegades i van ser segons en sis ocasions. També l'any 1872 es va celebrar el primer partit internacional (entre Anglaterra i Escòcia), i el 1878 es va celebrar el primer partit amb llum elèctrica.

Futbol (Què és?)

El futbol és un esport d'equip practicat en un terreny de joc de gespa entre dos equips d'onze jugadors cadascun. L'objectiu és introduir una pilota a la porteria de l'equip contrari. Tot i el seu nom (foot+ball "peu"+"pilota") els jugadors poden fer servir qualsevol part del cos excepte els braços i les mans. El porter també pot utilitzar els braços i les mans per blocar la pilota, però només dins d'una zona limitada del camp.

jueves, 13 de noviembre de 2008

Atletisme (historia d'un atleta...)

JUAN CARLOS HIGUERO

Juan Carlos Higuero (Aranda de Duero, 3 d'agost de 1978) és un atleta espanyol.

Amb una altura de 1,79 m i un pes corporal de 60 kg és un especialista en proves de fons i mediofondo, i és en la prova dels 1500m llisos on ha aconseguit les seves majors exitos. Higuero és un mitjà fondista que, sobretot, destaca pel seu gran sprint en els metres finals, la qual cosa li ha permès guanyar moltes carreres al llarg del seu periple esportiu, ja des de la seva època d'afeccionat. A més, demostra una gran qualitat humana, i passió per l'atletisme doncs participa en diversos actes de forma altruista per a promocionar l'atletisme en Aranda de Duero (per exemple, fer de speaker en la San Silvestre arandina).



Millors marques

Prova Resultat Data Lloc

  • 800 m 1:45.87 21/07/2007 Madrid (Espanya)

  • 1500 m 3:31.57 14/07/2006 Roma (Itàlia)

  • 3000 m 7:48.46 10/02/2005 València (Espanya)(pista coberta)

  • 5000 m 13:33.65 10/07/2006 Mataró (Espanya)

Palmarès:

  • 1996: Categoria júnior: Campió d'Espanya en els 5.000 metres i va ocupar el lloc 50 en el Mundial de cross. Medalla de bronze en el Campionat d'Europa de cross.

  • 1997: Medalla de bronze en els 5.000 metres del Campionat d'Europa junior.

  • 1998: Sisè en el Campionat Nacional absolut en els 5.000 metres.

  • 1999: Campió d'Espanya de cross i campió d'Espanya en 1.500 metres.

  • 2000: Medalla de plata en el Nacional en 1.500 (pista coberta); sisè en l'europeu de pista coberta; campió d'Espanya promeses en 1.500 i campió d'Espanya absolut en 1.500 metres. Vuitè en els Jocs Olímpics de Sydney en 1.500 m.

  • 2002: Subcampeón d'Europa de 1500 m en pista coberta. Cinquè en el Campionat d'Europa a l'aire lliure celebrat en Munich.

  • 2004: Va participar en els Jocs Olímpics d'Atenes en la prova de 1.500 m, però no va assolir passar a la final.

  • 2005: Sisè lloc en el Campionat del Món d'Hèlsinki a l'aire lliure.

  • 2006: Medalles de bronze en les proves dels 1.500 i els 5.000 metres llisos del Campionat d'Europa celebrat en Goteborg.

  • 2007: Medalla d'or en els Europeus de Birmingham en la prova de 1.500. en una històrica final al costat dels també espanyols Sergio Gallardo i Arturo Casado que recorda a l'aconseguit per Martín Fiz en la marató de 1994 .

  • 2008: Medalla de Bronze en el Campionat del Món d'atletisme en pista coberta celebrat a València i medalla de bronze en els campionats d'Espanya a l'aire lliure en els 1500 metres.




Atletisme CARRERES (prova: velocitat 100m llisos)

Introducció

Els 100 metres llisos constitueixen la competició reina de l'atletisme de velocitat. Consisteix en un sprint d'uns 10 segons de durada en la que 'atleta realitza unes 45 passes per creuar la meta a uns 36 km/h.

Història

La prova dels 100 metres masculines ja formaren part del programa de la primera edició dels Jocs Olímpics de l'era moderna que tingueren lloc a Atenes el 1896. En aquests jocs es va córrer sobre una pista de cendra, sent el vencedor el nord-americà Thomas Burke, l'únic atleta que sortí amb les mans recolçades sobre la pista. Les dones no debutaran en uns Jocs Olímpics fins a l'edició de 1928 d'Amsterdam.
El 1912, amb la fundació de la Associació Internacional de Federacions d'Atletisme (IAFF), es reconeix la primera marca mundial de la prova, a càrrec de Donald Lippincott amb un temps de 10,6 s.
El 20 de juny de 1968, a Sacramento els nord-americans Jim Hines, Ronnie Ray Smith i Charles Greene van córrer per primera vegada la distància per sota dels 10 segons, fixant la marca en 9,9 s.

Àrea de competició

Els 100 metres llisos es duen a terme a la recta final de les pistes descobertes.

Equipament

Per realitzar els 100 metres llisos és necessari un conjunt de roba (samarreta i pantalons o malles) i unes botes de claus d'atletisme.







Atletisme LLANÇAMENTS(prova: llançament de disc)

DESCRIPCIÓ

Descripció;
Un disc rígid és llançat des de l'interior d'un àrea circular cap a una zona del camp en forma de tascó.

area de competició;
En la següent imatge, veurem els detalls de l'àrea de competició i la seva ubicació dintre de l'estadi.


El cercle té 2,5 m de diàmetre i la seva superfície és de terreny no lliscant; està voltat per un filat de metall. Les línies sectorials són dues línies blanques que s'estenen des del cercle en un angle de 40º. La gàbia o armadura és una estructura metàl·lica, amb una xarxa, per a protegir als espectadors. Dintre d'aquesta gàbia o armadura també es desenvolupa el llançament de martell. Les característiques d'ambdós llançaments fan fonamental aquest tipus d'estructura, ja que tant el martell com el disc es llancen a grans distàncies i a través de veloços girs, que poden fer que prenguin una trajectòria indeguda.

equipament;

El disc és de fusta, amb un reborde metàl·lic i interior llastrat. En la modalitat masculina, el diàmetre del disc és 22 cm. i el seu pes de 2 kg. En la femenina, el diàmetre és 18 cm. i el seu pes de 1 kg.




Els competidors duen calçats sense claus. No es permet dur guants, però poden utilitzar resina o bandes de pell en les mans.



normes;

Els competidors seguiran les següents normes:

  • Començar des d'una posició immòbil, d'esquena al sector marcat.

  • Evitar tocar la part alta del filat, ni el terreny fora del mateix durant el llançament.

  • Romandre en el cercle fins que el disc hagi aterrat

  • El llançament pot interrompre's i dipositar el disc en el sòl. El disc ha d'aterrar entre les línies sectorials. Els llançaments s'amiden des de la marca més propera del disc sobre el terreny, fins a la vora interior del cercle.

  • Es realitzen 3 llançaments de classificació i després, els finalistes realitzen tres intents finals.

  • Es declara guanyador al competidor amb el llançament de major longitud. El desempat es decideix pel segon millor llançament.

TECNICA:


La tècnica més popular és la centreeuropea, que compararem amb les altres una vegada finalitzat l'estudi.
Poden distingir-se 5 fases:

  • Agarri i posició de sortida

  • Moviments previs

  • Gir inicial

  • Suports dempeus dret i esquerre

  • Final

Agarri i posició de sortida:



El disc és subjectat sobre l'última falange dels dits, que estaran oberts totalment o units índex o mig. Per a assegurar més la subjecció del disc, es flexiona lleugerament el canell i d'aquesta forma descansa sobre l'avantbraç.




El llançador es col·locarà en un extrem del cercle, sobre el diàmetre segons l'adreça de llançament i d'esquena a ella. Els peus han d'estar paral·lels i separats l'amplària dels muscles o alguna cosa superior. El pes estarà repartit per igual entre les dues cames, que estaran lleugerament flexionades.


L'ATLETA

MUSCULS

aL ser aquest llançament una prova de força, la musculatura de l'atleta és fonamental. Aquests atletes mostren una gran fortalesa, encara que solen ser més estilitzats que els llançadors de pes.

ENVERGADURA

En llançament de disc, l'envergadura és vital per l'arc de llançament. Com més alt i més longitud de braç tingui el llançador, millor.

FIBRES

És una prova molt explosiva on l'atleta posseïx una gran proporció de fibres explosives per a soltar amb força el disc i poder girar en el cercle a gran velocitat, encara que amb control.

CAMES

Aquest punt és comú a tots els llançadors i se sol dir que llancen més amb les cames que amb els braços.

ENTRENAMENT

Els exercicis més habituals per a aquests atletes són:

  • Velocitat en sèries curtes i ràpides
  • Multisalts
  • Multillaçaments
  • Treball amb càrregues mitges i màximes (90-100%)
  • Treball tècnic: gir, situació dels peus.
  • Agilitat i coordinació.

En disc, la fortalesa i l'agilitat han d'estar compensades.







Historia de l'atletisme

L'atletisme data de milers d'anys enrere, tant que és considera l'esport més antic del planeta.

Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa es troben, com a referència més antiga, els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC.
Hi ha diverses teories que apunten a l'any 880 aC com a data d'inici de l'esport (per obra del reu de l'Elida, Ifitos, i en honor al déu Zeus), però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers jocs dels quals s'han trobat escriptures que ho demostren: Kerobos va ser el
guanyador d'una cursa de 197,27 metres.

El 468 aC els jocs olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien varies proves com el pugilat, el pentatló, cursa o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica.
Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els estadis d'aquella època, només feien uns 333 metres (unes 300 vares d'aquella època). Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or... sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més... Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit.


Els atletes començaven als 12 anys l'entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents a les actuals, per exemple s'hi contemplava la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quàdrigues... d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues i havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada...
Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, tots ells a la Vall Olimpia.
Després de conquistar Grècia al 146 aC, els romans els van continuar. Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van anar perdent interès. L'any 394 dC l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans.
Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a Anglaterra, on havia crescut l'interès pels esdeveniments esportius, i per tant, també per l'atletisme. El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units al 1868, l'any en el que es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica.


Poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, al 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin i a partir d'aquí cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra.

Tot i això no va ser fins els jocs d'Estocolm, al 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords.

El 20 d'agost del 1913 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 16 països, però actualment ja l'integren 137.
Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla.

L'atletisme (introducció)

L'atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents. Es poden classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló) reglamentats per la Associació Internacional de Federacions d'Atletisme.
El mot atletisme prové de la paraula grega "athlon" que significa lluita, competència, combat...