higiene femenina

Mantener una higiene y limpieza corporal adecuada es fundamental para prevenir todo tipo de infecciones, a la vez que favorece una convivencia saludable. Pero hay partes del cuerpo de una mujer que necesitan un cuidado especial.

Patinatge: patinatge sobre rodes (patinadora: alba perez (entrevista))

PATINADORA
Alba Pérez se sitúa en la élite del patinaje artístico
Un oro y dos bronces son los últimos triunfos de Alba Pérez Rifà. Los lograba el pasado mes de noviembre en el Mundial Júnior de Patinaje Artístico. Hablamos con ella sobre sus éxitos y sus planes de futuro
GUACIMARA CASTRILLO
“Al principio no despuntaba nada, quedaba siempre entre las últimas”. Así de sincera comienza a hablar de sus inicios en la competición Alba Pérez Rifà, la misma, que hace unos días se colgaba un oro y dos bronces en el Mundial Júnior de Patinaje Artístico. Y con éste, ya son tres los campeonatos internacionales que en las últimas temporadas han visto alzarse a la joven catalana en el podio.
Persistente y luchadora, Alba tuvo claro desde muy pequeña –empezó con poco más de seis años– que quería triunfar en esta modalidad deportiva. Desde entonces, no ha dejado ni un solo día de trabajar duro para lograr sus metas.
El pasado mes de noviembre le tocaba enfrentarse a una de las citas más importantes de su carrera. Se celebraba en nuestro país (en la ciudad de Murcia) el Campeonato del Mundo. Alba llegaba al encuentro consciente de estar entre las favoritas de su categoría (júnior), no sólo porque ostenta los primeros puestos desde hace varias temporadas, sino porque viene demostrando estar en su mejor momento. Sin embargo, reconoce la patinadora, “tenía más presión que nunca, no podía quitarme de la cabeza que había mucha gente conocida entre el público y muchas miradas sobre mí, no quería decepcionar”. Y no lo hizo. Medalla de oro en combinada –con la que mantiene su título de 2005– y bronce en las modalidades de libre y figuras obligatorias.
Con todo, ella asegura que “podía haberlo hecho mejor” y admite que, “siempre me exijo mucho, el máximo. Esta vez iba también a por el oro en libre y no ha podido ser”.
A la hora de hablar de su trabajo, Alba se muestra autocrítica y humilde. Sabe que su mejor baza en este campeonato ha estado “en los saltos completos, las tres vueltas en el aire que muchas patinadoras no logran hacer”. Su punto débil: “El de siempre, me cuesta controlar los nervios. Me suelen jugar malas pasadas y esta vez me han afectado bastante en la pista”.
Más datos
SUS INICIOS. Alba Pérez (18 años) comenzó a practicar el patinaje cuando tenía seis años. “Mi madre quería que hiciese algún deporte, ella me decía que ballet, pero yo quise apuntarme a patinaje”. Recuerda sus inicios por lo mal que lo hacía, pero no tardó en dar el cambio y comenzar a despuntar.
PRIMEROS ÉXITOS. “Con 11 años quedé Campeona de España en infantil”. Luego, su momento más álgido llegaría en 2004. “Estaba aún en categoría juvenil y me convocaron para el Mundial júnior de Fresno (California) para que fuese probando”. Alba probó y demostró: “Quedé primera en libre y segunda en combinado”. Es, cuenta entusiasmada, “el título que más he disfrutado y del que guardo mejor recuerdo, por lo inesperado que era para todos”. Sobre aquella cita, Clemente Cerezo, su entrenador, también guarda un recuerdo imborrable. “Antes de salir a pista Alba me pasó un papel en el que decía: ‘Este campeonato lo gano yo por mis narices’”.
CLUB NATACIÓ TERRASA. Desde los 11 años, Alba forma parte del CN. Terrasa. Allí, entrena bajo las órdenes de Clemente Cerezo, que en su día fue subcampeón mundial de patinaje artístico.
SOBRE SU FUTURO. Tanto Alba como Clemente recalcan que “del patinaje es imposible vivir en nuestro país”. Consciente de ello, Alba dedica buena parte de sus esfuerzos a los estudios. Este año ha empezado a estudiar la carrera de Telecomunicaciones. En un futuro, dice, “me gustaría montar un club de patinaje, pero sé que tendré que compaginarlo con otro trabajo”.
Clemente Cerezo es “mi entrenador en la pista y mi mejor amigo fuera de ella”
Cuando le preguntamos por sus maestros y por sus principales apoyos en su carrera deportiva, Alba no tiene ninguna duda: “Clemente Cerezo”. Él, explica, “ha sido mi entrenador desde que tenía 11 años, es la persona de quien más he aprendido”. Además, insiste, “no sólo me ha enseñado a disfrutar del patinaje, sino que también me ayuda mucho en temas personales. Es mi entrenador en la pista y mi mejor amigo fuera de ella”.
Por su parte, Clemente tampoco escatima en elogios. “Alba nunca deja de sorprenderme, tiene una fortaleza psíquica envidiable, cuando se propone algo es imbatible, luchadora, persistente e, incluso, autodidacta”.
A nivel deportivo, asegura el entrenador, “lo hace muy bien”. Sin embargo, coincide con su alumna a la hora de revelar que “ahora mismo no está a tope, en el Mundial podía haber conseguido aún mejores resultados”. Con todo, “otra de sus cualidades es que sabe ganar, pero también sabe perder y, aunque en un primer momento se derrumbe, enseguida está pensando en su próximo objetivo”.
Hablando de objetivos, Alba explica que “ahora me toca un cambio importante, la próxima temporada pasó a la categoría absoluta, sénior”. Su meta: “Mantenerme en la competición, mejorar y hacerlo bien”. Es consciente de que “la competencia será más dura y las cosas más difíciles, pero me repetiré lo de siempre Alba tu puedes”.
Su entrenador se muestra también optimista. “Su cuerpo y su personalidad van a parar de experimentar cambios, en los últimos años ha sufrido bastante por cuestiones de crecimiento, ha pasado una etapa complicada”. Ahora, explica, “su cuerpo es el que es y puede dar mucho de sí”. Además, recalca, “a Alba le van los caminos difíciles. Desde que trabajo con ella, cuando más ha demostrado es cuando las situaciones son más complicadas”.
“Muchos títulos pero pocos reconocimientos”
El pasado mes de noviembre Murcia acogió la 51ª edición del Campeonato del Mundo de Patinaje Artístico. Aunque Italia fue la que copó un mayor número de medallas (25 en total), nuestro país demostró, una vez más, estar entre los mejores del mundo (tercero en la clasificación final). “El nivel de los patinadores españoles es cada vez más alto”, explica Clemente Cerezo, sin embargo, “los apoyos siguen siendo muy escasos”.
En España, “vivir de este deporte es imposible e impensable”, recalca. A esto, se suma que es “un deporte que exige muchísimo, una media de cinco horas de entrenamiento diario y una disciplina que hay que aplicar en tu vida general, con lo cual, compaginar con otros trabajos tampoco es fácil”.

Patinatge: patinatge sobre rodes (Esports basats en el patinatge sobre rodes 2)

• hoquei sobre patins





• patins en linia de velocitat

• slaloms

• patinatge lliure

Patinatge: patinatge sobre rodes (Esports basats en el patinatge sobre rodes 1)

• Hoquei sobre patins: esport d'equip sobre patins tradicionals (quad) que té com objectiu impulsar una pilota a l'interior de la porteria contrària mitjançant la utilització d'un estic. Acostuma a rebre diverses denominacions en funció del país com ara: Quad Hockey, Hóquei em Patins (PT), Rolhockey (NL), International Style Ball hockey, Rink Hockey (FR), Hockey Su Pista (IT), Hockey sobre Patines (ES), Rulleskøjtehockey (DA), Rullbandy (S), Rulluisuhoki (ET) o Hardball hockey (US). Fou esport de demostració als Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
  
• Hoquei sobre patins en línia: versió de l'hoquei patins tradicional, però on s'usa un patí en línia. Sol ser més ràpid que la versió amb patins tradicionals, fet que fa que tingui més similituds amb l'hoquei sobre gel.
  
• Patinatge artístic sobre rodes: esport que es practica en categoria individual o en grups que consisteix en realitzar girs, salts i altres moviments sobre patins de tipus quad de forma artística i rítmica, sovint amb música. Existeixen diverses modalitats i disciplines com ara les figures, la dança, l'estil lliure, els grups de precisió o els grups xou.
  
  
• Patinatge de velocitat sobre patins en línia: el patinatge de velocitat sobre patins sol utilitzar els patins en línia, consistents en 4 o 5 rodes, alineades en una mateixa filera. Es realitzen curses en un circuit amb l'objectiu de realitzar el menor temps possible.
  
  
• Patinatge eslàlom: Existeixen dues modalitats d'aquest esport, l'eslàlom estil lliure i l'eslàlom de velocitat. En ambdues es tracta de patinar navegant arran una sèrie de cons o obstacles situats al terra de forma similar a com es fa en el món de l'esquí.
  
• Patinatge agressiu (o extrem): és una modalitat de patinatge que ha evolucionat des de finals dels anys 80 i que consisteix en fer acrobàcies amb patins en línia, generalment utilitzant algun obstacle, ja sigui del mobiliari urbà (rampes, baranes, voreres, ...) o en uns recintes especials anomenats half-pipes (estructures artificials en forma de U). En funció de si es tracta del primer o del segon, aquesta modalitat de patinatge rep la denominació street (al carrer) o vert (en half-pipe).
  
  
• Patinatge lliure: també anomenat patinatge urbà, és una variant del patinatge agressiu que consisteix en anar d'un punt A a un punt B de la manera més ràpida possible sortejant tota mena d'obstacles.

Patinatge: patinatge sobre rodes (Historia)

La primera utilització registrada d'uns patins sobre rodes fou en una actuació a Londres el 1743. L'inventor d'aquest patí s'ha perdut a la història. El primer inventor de patins conegut fou John-Joseph Merlin, qui dissenyà un primitiu patí en línia amb rodes de metall l'any 1760. El primer disseny patentat d'un patí fou realitzat per M. Petitbled, a França el 1819. Aquests primers patins, similars als actuals patins en línia, eren molt rudimentaris i tenien poca mobilitat, amb excepció del moviment en línia recta.
El patí de quatre rodes disposades en parells de dos en dos, fou dissenyat per primer cop el 1863 a Nova York per James Leonard Plimpton. La primera pista pública de patinatge va ser oberta el 1866 a Newport, Rhode Island, amb el suport de Plimpton. L'èxit d'aquest patí fou indubtable i dominà la indústria del patí durant més d'un segle. Millores a les rodes foren patentades per William Bown a Birmingham, Anglaterra el 1876 i per Joseph Henry Hughes el 1877.
El 1884 Levant M. Richardson va rebre una patent per l'ús d'acer per a la zona de les rodes per tal que es produís menys fregament, i augmentar-ne la velocitat. El 1898, Richardson creà la Richardson Ball Bearing and Skate Company, per la fabricació de patins. El disseny del patí restà pràcticament sense canvis des d'aleshores.
L'any 1979 Scott Olson i Brennan Olson de Minneapolis, Minnesota van veure com uns patins en línia creats als anys 1960s per la companyia Chicago Roller Skate Company tenien grans possibilitats per a ser usats per a l'entrenament de hoquei sobre gel, amb un redisseny apropiat i usant materials moderns. Anys més tard crearen l'empresa Rollerblade, Inc.. Durant els anys 80 i 90 aquests patins foren un notable èxit, arribant a ser, fins i tot més populars que els tradicionals quads.

Patinatge: patinatge sobre rodes (què és?)

El Patinatge sobre rodes consisteix en desplaçar-se sobre un terreny diferent del gel, mitjançant la utilització de patins sobre rodes. És, tant una forma d'entreteniment, com un esport amb diverses modalitats, així com una forma de transport.

Els patins poden ser de dues varietats diferents: el patí tradicional (quad) i el patí en línia.

Patinatge: patinatge sobre gel (patins)

Els patins de gel són una bota amb una fulla de acer que permet deslizar-se

Patinatge: patinatge sobre gel (Esports basats en el patinatge sobre gel 2)

Fotos;

• Bandy
  


• Patinatge artistic
  

• Hoquei sobre gel
  

• Ringette

• Patinatge de velocitat

• patinatge nòrdic
  
  

Patinatge: patinatge sobre gel (Esports basats en el patinatge sobre gel 1)

Són diversos els esports que basen una de les seves característiques en el patinatge sobre gel:

• Hoquei sobre gel: esport d'equip que es juga sobre el gel, amb l'objectiu de marcar gols introduint un puck (una mena de disc o pastilla) dins de la porteria de l'equip rival, xutant-la amb un estic.
  
• Bandy: esport d'equip que es juga sobre el gel, amb estics, una petita pilota i regles similars a les de l'hoquei sobre herba.
  
• Patinatge artístic sobre gel: esport que es practica en categoria individual (masculí o femení), sincronitzat, parelles mixtes o grups, que consisteix en realitzar girs, salts i altres moviments sobre el gel de forma artística i rítmica al compàs de la música.
  
• Ringette: esport d'equip jugat sobre gel, on l'objectiu és marcar gols disparant un disc dins de la porteria contrària utilitzant un estic llarg i sense fulla.
  
• Patinatge de velocitat sobre gel: competició consistent en curses els participants recorren certes distàncies en el menor temps possible. Algunes variants:
  Patinatge de velocitat en pista curta
  Patinatge de velocitat sobre gel marató
  Short Track
  
• Patinatge nòrdic o Tour skating: és una activitat recreativa molt estesa als països nòrdics, com Suècia, Noruega o Finlàndia, on els participats recorren llargues distàncies patinant sobre el gel natural.

Patinatge: patinatge sobre gel (Historia)

Un estudi de Federico Formenti de la Universitat d'Oxford suggereix que la forma de patinatge sobre gel més antiga succeí al sud de Finlàndia fa uns 4.000 anys.
Segons sembla, els patins sobre gel foren inventats pels holandesos cal al segle XIII o XIV, fabricats de amb una fulla de metall molt afilat a la part de sota de la bota per evitar el fregament amb el terra. En línies generals els patins actuals han romàs d'igual forma.

Patinatge: patinatge sobre gel (què és?)

El patinatge sobre gel consisteix en desplaçar-se sobre el gel mitjançant l'utilització d'uns patíns sobre gel.

Patinatge: quins tipus hi ha?

El patinatge es pot classificar en diverses categories des de diversos punts de vista:

En funció del tipus de patins i de superfície en què es practica:

• Patinatge sobre gel: El Patinatge sobre gel és un esport olímpic d'hivern que consisteix a lliscar amb patins per una superfície de gel.
  
• Patinatge sobre rodes: Es desenvolupa en pistes que no siguin de gel, generalment d'asfalt, formigó, terrasso o parquet, que a més poden estar recobertes d'una capa de material plàstic (poliuretà, resina sintètica, etc...).
  

En funció de l'activitat que s'hi desenvolupa:

• Algunes modalitats d'Hoquei: Esport d'equip que consisteix a impulsar una bola amb l'estic cap a la porteria defensada per l'equip contrari amb l'objectiu de marcar gols.
  
• Patinatge artístic: Especialitat que consisteix en fer acrobàcies rítmiques sobre patins.
  
• Patinatge de velocitat: Especialitat que consisteix en fer curses sobre patins.

Que és el patinatge?

El patinatge és un esport que consisteix a lliscar sobre una superfície regular, mitjançant uns patins col·locats als peus.

Voleibol: enllaços externs (federacions...)

• Federació Internacional de Voleibol
  
• Federació Valenciana de Voleibol
  
• Federació Catalana de Voleibol
  
• Federació Andorrana de Voleibol
  
• Federació de Voleibol de les Illes Balears
  
• Voleibol Amateur d'OntinyentVAO
  
• Club Voleibol Xàtiva
  

Voleibol: competicions

De seleccions

• Voleibol als Jocs Olímpics
  
• Campionat del Món femení - masculí
  
• Lliga Mundial masculina
  
• Grand Prix Mundial femení
  
• Copa Grand Champions femenina - masculina
  
• Copa del Món femenina - masculina
  
• Campionat d'Europa femení - masculí
  
• Campionat d'Àsia femení - masculí
  
• Campionat d'Àfrica femení - masculí
  
• Copa Amèrica femenina - masculina
  
• Campionat de Nord-amèrica femení - masculí
  
• Campionat de Sud-amèrica femení - masculí

De clubs

• Copa d'Europa femenina - masculina
  
• Recopa d'Europa femenina - masculina
  
• Copa CEV femenina - masculina
  
• Lliga espanyola femenina - masculina
  
• Copa espanyola femenina - masculina

Voleibol: Camp,red i pilota

El voleibol es juga entre dos equips de sis jugadors, en un camp de 18 metres de llargada i 9 d'amplada, dividit en 2 camps de 9x9 m separats per una xarxa d'alçada variable (2,43 m per homes; 2,24 m per dones; altres alçades s'utilitzen en competicions juvenils, infantils, etc). A cada camp hi ha una línia paral·lela a la xarxa a 3 m de distància de la xarxa.

Pilota:

S'utilitza una pilota de cuir o material sintètic de mida similar a la de futbol però més lleugera.

Voleibol: vocabulari que s'utilitza

Diccionari

A

• Altura de la xarxa: La xarxa ha de ser de 9m de llarg i la amplada depèn de la categoria dels jugadors de la competició.
  


• Avantbraç: És el gest que és realitza en la recepció i el que s'intenta fer en la defensa. Consisteix bàsicament en varies fases:
  - La primera i casi la més important és estar perfectament parats. Per tant, tenim que mourens ràpid cap a la pilota i intentar està parats avanç de tirar.
  - Desprès tenim que situar els peus a una distancia una mica més gran que l'amplada dels ombres. Realitzem una flexió de cames i situem el cos lleument endavant quasi caient. Té que semblar com si estiguéssim en una “cadira imaginaria”.
  - Situem els braços completament extensos i més o menys paral·lels a les cuixes.
  - Finalment fem com si ens aixequéssim d'aquesta “cadira imaginaria” donant un pas endavant i tirem la pilota amb els dos avantbraços(no amb els canells)Es realitza un cop sec però no brusc, sempre acompanyant la pilota amb les cames(segons ens aixequem de la cadira).
  
• Antena: Vegis Vara.
  


• Àrea de joc: És la zona practicable per jugar al voleibol en un partit. Està compost per la pista de joc i la zona lliure. Tot el que no sigui àrea de joc és pot utilitzar també(graderies, escales, etc.) en qualsevol punt on sigui necessari. És a dir, que si és va a una pilota cap a les grades és vàlid pujar-se per elles per intentar salvar aquella jugada.

B

• Batuda: És el gest previ al remat. La seva missió és, en termes físics, guanyar tota la energia cinètica i potencial(elàstica) que puguem per transmetre-la a la mà que tira la pilota.
  


• Block-out: Com la mateixa paraula ho diu, és una tècnica q és fa servir per els que rematen la pilota que consisteix en rematar cap a fora o contra el bloqueig intentant conseguir q la pilota vagi fora per la força del remat i just desprès de tocar en el bloqueig; és a dir, “bloqueig i fora”.
  


• Bloqueig: Acció defensiva i fins algunes vegades ofensiva( i que no és comptabilitza com a cop fet a la xarxa, i la seva finalitat és que els adversaris rematin còmodament. Els jugadors que boquejen intenten formar un espai de paret per sobre de la xarxa amb els seus braços i mans. Els bloquejadors poden passar les mans per sobre de la xarxa i invalidar el camp contrari sempre i quan no interrompin el remat; és a dir, que no el molestin fins que no hagi tirat la pilota. Si els bloquejadors toquen la pilota abans que el rematador quan la pilota encara està en el camp d'aquest últim, és considera falta a favor del equip que estava rematan. El bloqueig ha d'estar ven format(unit i sòlid) i amb totes les mans apuntant cap al terra per evitar que la pilota travessi aquest i caigui fàcilment en el camp que defensa, també perquè no siguin objecte de un block-out.

C

• Central: Jugador que ocupa la zona central del joc, es a dir, la zona 3. La seva missió a la xarxa és bloquejar tots els remats( per lo que s'ha de moure per tota la xarxa) i rematar en un temps ràpid quan està en la segona defensa al fons del camp, encara que la posició concreta dependrà de la trajectòria triada.
  
• Col·locador: Jugador “cervell” de l'equip. S'encarrega d'aprofitar el jo defensiu del seu equip per crear un joc ofensiu. És el que té que organitzar el equip al camp. La seva posició en el camp és la zona 2, des de on s'encarrega de donar el segon toc (normalment realitzant un toc de dits) intentant deixar un remat fàcil a algun dels seus companys. La seva missió és molt important dintre de l'equip ja que s'hi realitza un bon pas hi haurà més possibilitats de aconseguir punt) m'entres que si el seu pas no és massa bo el rematador pot tenir dificultats per superar el bloqueig, o inclòs el remat o el mateix colocador pot “regalar” la pilota al altre equip passant-lo molt fàcilment.
  
• Curta: Remat ràpid que se sol realitzar per les zones centrals. Per la rapidesa del remat, requereix un gran enteniment entre el colocador i el jugador que remata. Amb aquest acció es busca sorprendre el bloqueig de l'adversari, si s'aconsegueix la sorpresa és produeix un remat espectacular i molt potent.

D

• Dits (o toc de dits): És el gest típic del colocador. És el toc que només s'utilitza quan ens arriba la pilota de una forma relativament còmoda, degut a la gran netedat que requereix aquest toc perquè no sigui considerat com a falta, el gest complet és bascament així:
  El jugador, ja sense desplaçar-se per el camp coloca els peus a una distancia similar a la dels ombrós.
  Flexiona lleument els genolls.
  Colocar els braços també flexionats de tal manera que queden les seves dos mans per sobre del cap.
  Les mans formen una espècie de copa de manera que els dits polze i índex de cada mà formen una espècie de triangle.
  Acompanyarem el cop amb les cames i si necessitem més potencia farem un petit saltet.

E

• Espai de pas: És la única zona des d'on és pot passar la pilota al camp contrari de manera reglamentaria. Aquesta zona queda determinada així: lateralment, per las vares i inferiorment, pels obstacles existents per sobre de la xarxa (tolo, sistella, viga, etc...)

F

• Fintar: És la jugada ofensiva realitzada per un rematador o inclus un colocador. La finalitat de la jugada és enganyar a els contraris fent-li's creure que el jugador va a realitzar una acció quan realment els hi farà una totalment diferent. En el cas de un remat, aquest realitza una batuda normal del remat, i quan està a l'aire apunt de tocar la pilota, en contes e fer un remat normal toca la pilota molt suaument intentant que caigui la pilota en algun forat del camp contrari des d'on amb un remat no hi hauria pogut arribar. Si és un colocador el que realitza l'acció, el que fa és passar la pilota suaument en el segon toc quan tots pensen que anava a col·locar la pilota. Normalment agafa descol·locats a l'equip contrari. En els dos casos, se sol buscar zones del camp en les que no hi hagi ningú, entre dos contraris perquè s'estorvin o molt aprop de la xarxa. La desavantatge d'aquesta jugada és que, degut a la suavitat amb la que es passa la pilota, si el equip contrari prevé la acció i aconsegueix salvar la pilota en condicions molt favorables per aconseguir guanyar ells els punts.

G

• Gest: És el conjunt de moviments que és realitzen abans, durant i desprès de tocar la pilota. Depent del toc es realitza un gest o un altre. Un aspecte important del gest és que, en un mateix jugador, aquest moviments son quasi els mateixos quan és realitza el mateix gest; per aquesta raó si un jugador realitza malament el gest del remat o el toc de avantbraç(per posar dos exemples) és perquè li han ensenyat malament aquest gest, i és molt possible que li costi canviar-lo. De totes maneres un jugador pot realitzar malament un gest però ser efectiu, encara que segurament ho serà més si ho realitza de la forma correcta.

L

• Línia de 3m: És la separa la zona d'atac de la resta de camp. Forma part de la zona d'atac i és la que “avisa” a els “zagueros” des de on no poden rematar. Encara que aquesta està pintada a la pista i una mica en la zona lliure, s'allarga imaginàriament en la zona lliure fins el lloc que deixa de ser-ho( una paret, un banc...)

P

• Primera línia: És refereix a els 3 jugadors que estan en la zona de la xarxa (2,3i4) o zona d'atac. La seva missió defensiva és la de bloquejar els remats dels adversaris(defenses en primera línia), mentes que en treballs ofensius tracten de rematà buscant guanyar el punt o recuperar el servei.

R

• Rematador per (zona) 4: A diferencia del central el rematador de aquesta zona és més tècnic i no necessita entrar molt ràpid al remat degut a la distancia que el separa del colocador. Aquest rematador té més temps per pensar on i com va a rematar(o fintar). També té un ampli ventall de possibilitats a la hora de intentar resoldre la jugada amb una acció ofensiva.

S

• Servei: és la posada en joc de la pilota, i és la única manera d'iniciar un punt. La realitza el jugador que en la rotació està a la zona 1, realitzan-lo des de la zona de servei i tirant-lo amb la mà o amb el braç. El jugador té 5 segons depres del pitido del àrbitre.
  
• Segona línia: És refereix a els 3 jugadors que estan en las zones “zagueras”
  

T

• Tens: És el pas ràpid del colocador cap a la zona 4. En aquesta zona té que estar molt atent el rematador corresponent ja que la pilota anirà a gran velocitat i a molta baixa altura( d'aquí el seu nom).
  
• Temps Ràpids: Són aquelles jugades realitzades per els rematadors i el colocador, en las cuals és busca sorprendre al contrincant mitjançant la velocitat del joc.
  
• Toc: És qualsevol contacte amb la pilota, encara que es refereixi principalment al toc de dits i al toc de avantbraç. Cada diferent toc forma part de un gest diferent. En joc només estan permesos 3 tocs i el bloqueig no conta com a toc.
  

V

• Vareta: Vara flexible de 1,8m de longitud pintada cada 10cm de vermell o de blanc alternativament. És coloca una a cada extrem de la xarxa y exactament sobre las línies laterals. La seva missió és determinar el espai de pas.

Z

• Zona d'atac: És la zona de la pista determinada per la xarxa, las línies laterals i la línia de 3 metres. Dintre de aquesta zona només poden rematar i bloquejar els tres jugadors que estan en les zones de 2,3 i 4 en aquesta mateixa rotació. Els zagueros no podien bloquejar, encara que no podien rematar des de darrera de la línia de 3 metres.
  
• Zona de servei: És la zona del camp que pertany a la zona lliure i que s'utilitza per realitzar el servei.
  
• Zona lliure: Zona de l'àrea de joc, variable en la superfície i forma degut a que és la tancada entre las línies laterals i les fons de la pista de joc.
  
• Zonas del camp: El camp pot estar dividit en 6 zones per indicar els llocs del jugadors o 9 per indicar-hi també els forats buits.

Voleibol: formes de tirar la pilota

-Hi ha molt estils i maneres de tirar les pilotes però les dos més bàsiques són:

• Cop de dits: S'utilitza quan les pilotes arriben a tu des de l'equip contrari per la zona alta(més amunt del teu coll). És basa en situar les mans a l'altura del front a un pam de la cara unint els dits polze i índex de la mà dreta amb els mateixos de la mà esquerra, si separem un o dos centímetres les mans veurem que estem dibuixant un triangle imaginari amb els dits, aquesta és la postura inicial del cop de dits. Per utilitzar-lo s'ha de fer un toc ràpid però precís en direcció al camp contrari, diem lo del toc ràpid a causa de les normes que són molt estrictes en aquest camp, per això ens hem d'imaginar que la pilota està cremant i que l'hem de tocar el mínim de temps possible
  
• Cop baix: S'utilitza en cas de que la pilota arribi des del camp contrari per la zona baixa(per sota del coll). És basa en creuar les mans, posar els dits polze estirats sobre els punys i els braços ben estirats. Per tirar la pilota s'ha de fer un moviment de baix a d'alt, aquest tir és pot utilitzar per passar-li la pilota a un company per rematar o simplement passar-la al camp contrari. De la mateixa manera que en el cop de dits ens hem d'imaginar que la pilota crema i que la hem de tocar el mínim de temps perquè si no seria falta.

Reglament del voleibol

El voleibol és un esport d'equip en el que hi intervenen dos equips de sis jugadors en una pista de joc dividida per una xarxa. La pilota és posa en joc mitjançant el servei. Cada equip té dret a tocar tres vegades la pilota(a més a més del toc de bloqueig), per tornar la pilota al camp contrari. Un jugador no pot tocar dues vegades seguides la pilota, excepte en el bloqueig. Només l'equip que serveix pot anotar un punt(excepte en el 5é set).

Quan el equip que rep guanya la pilota, obté el dret al servei(en el 5º set també marca un punt), i els seus jugador avancen una posició efectuant una rotació en el sentit de les agulles del rellotge. El equip que marca 15 punts, amb ventatge de dos, guanya el set. Al guanyar tres sets guanya el partit.

• En cas de empat16-16, el equip que marca 17 guanya el set, amb un sol punt de ventatge. En el 5º set si hi ha un empat 16-16 haurà d'existir una diferencia de dos punts.

• Els participants han de comportar-se respectuosament i cortesament amb el ànim del joc net, no només cap als arbitres, si no també cap als adversaris, companys d'equip i espectadors. Els principiants hem d'evitar accions i aptituds dirigides a influenciar les decisions del arbitres, o a encobrir faltes del seu equip. Tant el capità del equip com el entrenador són responsables de la conducta i disciplina dels membres de l'equip.

Per guanyar una jugada:

Sempre que un equip falli en fer el servei o en tornar la pilota, o cometi una falta, el equip adversari guanyarà la jugada amb un dels efectes següents:
Si el equip adversari havia fet el servei, aquest marca un punt i segueix sacant.
Si el equip adversari rep el servei, guanya el dret al servei sense anotar un punt.

Per guanyar una jugada en el 5º set:

El punt es marcat quan un equip guanya la jugada, amb un dels efectes següents:
1-El equip que havia sacat marca un punt i segueix sacant.
2-El equip que rep el servei marca un punt y guanya el dret a servei.

Posicions:

Els tres jugador posicions davant la xarxa són els davanters, i ocupen las posicions 4,3 i 2. Els altres tres son defensors i ocupen les posicions 5,6 i 1. Cada defensar ha d'estar més allunyat de la xarxa que el seu defensor respectiu. Tradicionalment és parla de sis zones en el camp, però de vegades s'opta per la numeració de 9, per parlar d'alguns forats del camp.

Situacions:

És permet un màxim de sis substitucions per equip i per set. És poden substituir un o més jugador a la vegada. Un jugador pot sortir del joc i reingressar-hi, però només una vegada per set i per jugador que l'ha substituït.

Situació de joc:

La pilota és fora quan:

Toca el terra fora de les línies que limiten el camp.
Toca un objecte fora de la pista, el sostre o una persona que no està jugant.
Toca les parts externes de la xarxa, antena, cordes postes, etc...
Travessa completament o parcialment el pla vertical de la xarxa fora del espai del pas, aquest comprés entre les antenes.

Tocs per equip:

Els tocs per equip inclouen no només els tocs intencionats pel jugador, sinó també els contactes accidentals amb la pilota. Quan dos(tres) jugadors toquen la pilota simultàniament, es comta com dos(tres) tocs (excepte en el bloqueig).

Característiques del toc:

La pilota pot ser tocada amb qualsevol part del cos. La pilota ha tocar-se netament, sense ser detinguda, a excepció de les pilotes jugades en accions defensives. En el primer toc de un equip, la pilota pot tocar varies parts del cos consecutivament, sempre que aquests contactes siguin part d'una mateixa acció.

Pilotes a la xarxa:

Exceptuant el servei, una pilota que creua la xarxa, pot tocar-la. Una pilota que és llençada contra la xarxa pot ser recuperada dintre dels tres tocs de l'equip.

Jugador a la xarxa:

Durant el bloqueig un jugador pot tocar la pilota per sobre de la xarxa, a condició de no interferir el joc de l'adversari avanç o desprès de l'acció d'aquest últim. Desprès del toc d'atac, està permès a un jugador passar la mà per sobre de la xarxa, a condició de que el toc de la pilota s'hagi fet en l'espai propi. És permet penetrar en el espai de l'adversari per sota de la xarxa, a condició de no interferir en el joc d'aquest.

Execució del servei:

En el moment del cop de servei el jugador no ha de tocar la pista inclosa la línia de fons. És la obligació del jugador tocar la pilota abans de que passin 5 segons del xiulet de l'àrbitre. És considera temptativa de servei si la pilota, desprès d'haver estat llençada per el que fa el servei, cau al terra sense que aquest el toqui avanç. Només està permesa una temptativa en cada servei. Desprès d'aquest, el servei haurà de ser dintre dels tres segons següents.

Cop d'atac:

Totes les accions de dirigir la pilota al adversari, excepte les de servei i bloqueig, es consideren cops d'atac. Durant el cop d'atac, està permès fintar si el contrari és net i la pilota no s'acompanya amb la mà. Els davanters poden complementar qualsevol tipus d'atac a qualsevol alçada a condició de què el contacte amb la pilota sigui fet dintre del seu espai de joc. Un jugador pot completar el seu joc d'atac a qualsevol altura des de darrera de la zona de servei. Al moment del seu impuls els seus peus no han de tocar ni traspassar la línia de atac. Desprès de tocar la pilota pot caure dintre de la zona de joc.

Historia del voleibol resumida

- El joc del voleibol va ser inventat el 1895 per William G. Morgan. Morgan era Director de Educació Física de la Associació Cristiana de Joves de Holyoke( Massachuset).

- Al començament es va dir “mintonette”. El voleibol, o voleibol, com es diu escurçant el seu nom Anglès, es va fer popular ràpidament, tant als Estats Units com a la resta del món.

Cronologia

- El1913, en els jocs de Orient, organitzats a Manila ( Filipinas), és va jugar voleibol.

- El voleibol de platja va ser practicat per primera vegada en els Estats Units al voltant de 1940.

- En el 1947 es va organitzar la FIVB (Federació Internacional de Voleibol).

- En el 1949 és van realitzar els primers campionats mundials d'aquest esport, i a partir del 1952 és va realitzar cada 4 anys. Els equips que mes s'han destacat en la especialitat són els de la ex URSS(masculí i femení), Txecoslovàquia(masculí), Xina y Japó(femení).

- En el 1955 és va incloure en els jocs panamericans, i en el 1964 s'agrega a les competicions dels jocs Olímpics. En els campionats europeus apareix el voleibol masculí en el 1948 i el femení en el 1949.

- La copa del món és realitza cada 4 anys, tant per els homes( des de 1965), com per les dones(des de 1973).

- Tant l'equip masculí com el femení de l'URSS són els que més premis i més medalles s'han adjudicat en aquest esport.

- En el 1990 és va començar a jugar una lliga mundial integrada per deu països i en el 1993 és va agregar un Gran Premi femení format per els vuit països millor classificats a nivell mundial.

- Fins fa molt poc, aquest esport no és jugava en els jocs Olímpics. El voleibol fa el seu debut olímpic en el 1996.

Historia del voleibol espanyol

El voleibol, arriba al nostre país, aproximadament, cap a l'any 1920, com a joc recreatiu, practicat en les platges catalanes, per influències euro-occidentals. Hi havia poca pràctica de voleibol, la Escola de Educació Física de Toledo edità, al 1925, el primer reglament de voleibol, traducció del que s'utilitzava per Europa. La veritat era que fins passat el període nacional de la Guerra Civil, i quan s'organitzava l'esport oficial i no era contat encara el voleibol com a esport, aquest és començà a practicar com a esport escolar, a traves de la “organización del frente de juventudes y de la sección femenina”. No va ser fins a 7 o 8 anys després quan les autoritats esportives, observant que el balonvolea és practicava per tot el territori i que, per altre banda, era un esport amb federació Internacional, amb un gran nombre de països afiliats, amb projecció a ser adherit en el Comitè Olímpic Internacional(1957), es va proposar organitzar oficialment el balonvolea, creant els seus òrgans de govern, federacions provincials, etc...No obstant, la organització de l' esport espanyol no va passar per crear una federació Espanyola de voleibol, sinó per agregar la federació Espanyola de Balonmano. Durant aquest període(1948-50),quasi no hi va haver activitats, ja que la federació de balonmano, havia d'atendre dos modalitats: el balonmano en sala i el de camp. Realment, resultava difícil en aquestes circumstàncies proporcionar i estructurar un esport que no era ni semblant al seu.

Historia del voleibol

El voleibol va ser creat el 1895 per William G. Morgan. Era llavors director d'educació física a l'Ymca de Holihoke, a l'estat de Massachusetts,i havia establert i dirigit, un programa d'exercicis i de classes esportives masculines per a adults. Es va adonar que precisava d'algun joc d'entreteniment i competició a la vegada per variar el seu programa, i no disposant de res més que del bàsquet, creat 4 anys abans(1891), va treure profit als seus mètodes i experiències pràctiques per crear un nou joc. Morgan descriu així les seves primeres investigacions: ”El tenis és va presentar en primer lloc davant seu, però feien falta raquetes, pilotes, una xarxa i altres equipaments. D'aquesta manera, va anar descartant. No obstant, la idea de una xarxa semblava bona. La aixequem al voltant de 6 peus i 6 polzades del terra, és a dir, just per sobre del cap de l'home mitjà. Havíem de tenir una pilota i entre aquelles que havia provat, tenia la càmera de una pilota de bàsquet. Però era massa lleuger i massa lent; llavors va provar amb la pilota de bàsquet sencera però va veure que era massa pesada. D'aquesta manera ens vam veure obligats a construir una pilota de pell amb camera de cautxú que pesava entre 9 i 12 onzes. Les regles inicials i els conceptes de vas van ser establerts: la mintonette; primer nom amb el que se l'havia bautitzat, havia nascut. El professor HALSTEAD crida l'atenció sobre la “batuda” o la fase activa del llançament, i proposa el nom del “Voleibol” Gràcies al Ymca el joc del voleibol va ser introduït a Canadà i en molts països: Elwood S.BROWN a les filipines; J.Oward CROCKER a Xina; Frank H.BROW a Japó, el doctor J.H.GRAY a Birmània, a Xina i a Índia, i així amb altres precursors a Mèxic, Amèrica del sud, Europa, a Àfrica i a Àsia. Els primers campionats nacionals de voleibol van donar-se cita a Estats Units el 1922, i és el 1928 quan és crea el USVA: la United States Volleyball Association. En 1938 és establert un contacte internacional entre Polònia i França. Desgraciadament, la Segona Guerra Mundial congela les entrevistes. Només a finals de 1945 va ser possible establir noves relacions. Per la seva part, el doctor Harold T.Friermood, llavors membre del Ymca i molt aviat secretari de la Usvba, intenta establir una altre vegada les relacions internacionals i va fer difondre algunes obres sobre el voleibol.

que és el voleibol?

El voleibol és un esport d'equip practicat entre dos equips de sis jugadors, consistent a fer passar la pilota al camp contrari mitjançant volees per damunt d'una xarxa col·locada transversalment al mig de la pista.

marga l'ordinador te problemes i no s'encen!
estic a casa de la meva veina, cuan l'arreglin et penjare tot!
disculpa les molesties

INDEX!

INDEX

Explicació Marga:

• tot el que es fara al llarg del curs


• Com s'ens valorarà aquest any?

Escalfament:

• introducció


• Tipus


• Raons per realitzar-lo


• Alguns estiraments


• Alguns estiraments per escalfar

Acondicionament fisic:

• Que es?


• Especialització (FLEXIBILITAT)


• que es la gimnastica Ritmica?


• Historia


• Modalitats


• Materials


• Biografia de Almudena Cid.

Atletisme:

• Introducció


• Historia


• Classificació de proves


• Classificació de modalitats


• Classificació de proves de curses


• Classificació de proves de concursos


• Classificació de proves combinades


• Explicació prova disc


• Explicació prova 100 metres llisos


• Pista d'atletisme


• Equipament i material


• Entrenament


• Categories


• Probes més importants


• Atletes dels països catalanas


• Biografia de Juan Carlos Higuero


• Biografia de Mario Pestano Garcia

Futbol:

• Que es?


• Història


• Organismes Rectors


• Altres modalitats de futbol


• Regles del Joc


• Camp + Camp nou


• Biografia Cristiano Ronaldo

Atletisme (Atletes important dels països catalans)

Les proves en les que han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Daniel Plaza i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, Monserrat Pujol al Cross Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Juan Carlos Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i marató José Rios.

En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné

Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico la llançadora de pes Berta Castells i Carles Sala.

Atletisme (Proves més importants)

• El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressò mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys.
  
• Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comitè Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat.
  
• La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un milió de dòlars.
  
• La Copa del Món d'Atletisme, que és una competició internacional de seleccions continentals de proves en pista.
  
• El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme (EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial.

Atletisme (categories)

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya)

• Aleví (10-11 anys)
• Infantil (12)
• Cadet (13-14)

Regides per la IAAF

• Juvenil (15-16)
• Júnior (17-18)
• Sènior
• Veterans (normalment a partir del 35)

Atletisme (Entrenaments)

Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades.
Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprints, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.
L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer uns exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments.

Atletisme (Equipament i Material)

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves.

El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.

L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus*, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.





*botes de claus :Les botes de claus d'atletisme, són un calçat lleuger, que conté una sèrie de claus distribuits a la part davantera del peu, segons la prova (com el salt d'alçada) també podem trobar claus a la part del darrera

Atletisme (Pista d'Atletisme)

L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, unes zones on s'hi fan els salts i els llançaments,pero a vegades es fan a unes zones properes. Tanmateix, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Per últim, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres.

La superfície les pistes s'anomena tartán i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color vermell o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per a facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.


Pista descoberta:

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic.
La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports



Pista per curses:

Una pista oficial, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), aquestes mides a vegades poden variar, mantenint la pista simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.


Fórmula matemàtica de la pista:


84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m
36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m
115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m
168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m




La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "ria" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.

Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metre llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.
També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató, marxa atlètica) i que acaben a dins.

Pista coberta
També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos.

Exteriors
Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista.

Atletisme (classificació de proves //Combinades//)

Es tracten de "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló.

En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.

• Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.
  


• A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos; (segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina.

Atletisme (classificació de proves //Concursos//)

Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts son: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina.

• En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury.


• El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa.


• El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda.


• El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa).
  


• El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament.


• El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant unes voltes prèvies per agafar impuls, sense sortir del cercle de llançament.


• El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javelina.

Atletisme (historia d'un atleta de disc...)

Mario Pestano García, atleta espanyol nascut el 8 d'abril de 1978 en Arico, Tenerife.
Amida 1,95 m i pesa 120 kg.


Ha aconseguit superar la plusmarca espanyola absoluta de llançament de disc vuit vegades,fins a deixar-la en una marca de 69,50 metres. Milita actualment en les files del Club Atletisme Tenerife CajaCanarias i és entrenat per Luis Lizaso Sáinz.


Biografia


Nascut en Arico (Tenerife, Illes Canàries), va viure en El Frare, municipi de Arona, durant els primers anys de la seva vida. Mario es va iniciar en l'atletisme amb 10 anys en el Col·legi de Les Galetes, per a posteriorment passar al C.A. Arona, equip amb el qual assoliria convertir-se en campió d'Espanya de llançament de disc en les categories cadete i júnior. ALS divuit anys es va traslladar a León, entrenant en el C.A Arona fins als vint anys, quan passaria a formar part del Club d'Atletisme Universitat de León, en el qual va batre el rècord d'Espanya absolut de disc.


Més endavant passaria a formar part del Airtel (2001), el Puma Chapín Jerez (2002) i de nou al C.A. Arona (2003-2006), equip amb el qual establiria el rècord d'Espanya en 68 metres. En 2005 es va traslladar a Barcelona, per a treballar amb el seu nou entrenador Luis Lizaso en el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallés. En la temporada 2007 passaria a formar part del Club Atletisme Tenerife CajaCanarias, amb el qual batria de nou el rècord d'Espanya, deixant-lo en 68,26 metres, posteriorment en l'any 2008 ho tornaria a superar amb un llançament de 68,61 metres i finalment en 69,50 metres durant el Campionat d'Espanya celebrat a Tenerife.


Mario Pestano ha estat 33 vegades internacional (1999-2007).


Palmarès Nacional

• Plusmarca Espanyola absoluta de llançament de disc (69,50m)
• Plusmarca Espanyola categoria promesa de llançament de disc (61,73 m)
• Campió d'Espanya absolut de disc (2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008)
• Campió d'Espanya promesa de disc (1998, 1999, 2000) Campió d'Espanya júnior de disc (1995)
• Campió d'Espanya cadete de disc Vencedor en la Final Mundial de l'Atletisme IAAF (2004)

Palmarès Internacional

• Jocs Olímpics Atenes (2004) - 6QB/61,69
• Pequín (2008) - 9º/63,42
• Campionats del Món Sevilla (1999) - 15ºQB/57,30
• Edmonton (2001) - 11QB/56,58
• París (2003) - 8º/64.39
• Hèlsinki (2005) - 11º/62,75
• Campionats d'Europa Munich (2002) - 4º/64,69
• Gotemburgo (2006) - 4º/64,84
  

Progresió

• 1995: 49,36 m
• 1996: 50,56 m
• 1997: 53,68 m
• 1998: 54,96 m
• 1999: 61,73 m
• 2000: 61,63 m
• 2001: 67,92 m
• 2002: 67,46 m
• 2003: 64,99 m
• 2004: 68,00 m
• 2005: 66,57 m
• 2006: 66,31 m
• 2007: 68,26 m
• 2008: 69,50 m (27 de julio de 2008)

Atletisme (classificació de modalitats)

Hi ha diferents modalitats:

Especialitats en pista:

• Velocitat: 60 m, 100 m, 200 m, 400 m
• Mitja distància: 800 m, 1500 m
• Llarga distància: 3000 m, 5000 m, 10000 m
• Carreres de valles: 100 m, 101 m, 400 m, 2000 m, 3000 m
• Carreres de relleus

En aquesta especialitat és important tenir rapidesa, ja que la velocitat influeix molt.

Especialitats en ruta:

• Mitja marató
• Marató
• 100 Km
• Marxa atlètica: 20 Km, 50 Km
• Camp a través

En aquest àmbit, la resistència és el principal element a tenir en compte.

Especialitats de camp:

• Salt de longitud
• Salt d'altura
• Triple salt
• Salt amb pértiga

En aquesta modelitat es valora sobretot l'agilitat de l'esforç físic.

Llançaments:

• Llançament de Disc
• Llançament de Jabalina
• Llançament de Martell
• Llançament de Pes
  

En aquest estil es basa principalment amb la força a la vegada que també hi participa la resistència a l'hora d'aguantar per donar impuls a l'objecte que serà llençat.

Combinacions:

• Decatlon (exclusivament masculina): El decatló masculí consisteix en deu proves que es desenvolupen durant dos dies i premien la versatilitat física:

1. 100 m llisos
2. Salt de longitu
3. Llançament de pes
4. Salt d'altura
5. 400 m llisos
6. 110 m tanques
7. Llançament de disc
8. Salt de perxa
9. Llançament de javelina
10. 1.500 m llisos

• Heptalon (exclusivamet femenina):Les proves del heptalón femení també es realitzen en dos dies però són set:

1. 100 m tanques
2. Llançament de pes
3. Salt d'altura
4. Salt de longitud
5. 200 m llisos
6. 800 m llisos
7. Llançament de javelina
   

Es combinen totes les anterior modalitats, posant-les en pràctica conjuntament.

Atletisme (classificació de proves //Curses//)

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més importants són:

• 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató.


• Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles.


• Marxa.


• Relleus: 4x100 m i 4x400 m.

Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup.Afinant més hi es podrien distingir les carreres d'sprin (inferior als 100 metres), però no és necessari.

Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera.La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.
Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb l'starting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames.L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.

Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat.


Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat.

Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.

Les carreres de relleus hi participen 3 o més habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari.
En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els atletes corrin. Només es sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km.

Atletisme (classificació de proves)

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló).

Futbol (jugador: Cristiano Ronaldo)

biografia de Cristiano Ronaldo

Va néixer el 5 de febrer de 1985 en Funchal, Illa de Madeira (Portugal). El seu pare Dinis Aviero, li va col·locar el nom de Ronaldo per Ronald Reegan, polític al que professava una profunda admiració.

El Sporting de Lisboa ho va descobrir amb 10 anys, Cristiano jugava en el modest Andorinha, club del seu Funchal natal i en el qual el seu pare treballava com utillero. D'aquí va passar A Nacional, però 6 mesos després el segon club més important de la Illa de Madeira va entrar en litigi amb el Sporting a causa de la marxa d'un dels seus canteranos, Franco, al quadre illenc. El Nacional es va negar a pagar els 10.000 euros que demanava el quadre lisboeta, però va acceptar condonar el deute amb la cessió dels drets de l'en aquells dies prometedor Cristiano Ronaldo que ja oferia en infantils una mostra del que podia arribar a ser.

En el 2001, el tècnic del primer equipo Laszlo Boloni es va adonar que en el filial havia un futbolista que superava a molts dels futbolistes de la primera plantilla. El tècnic romanès va pretendre fer-lo debutar aquest mateix any, però un test físic va desaconsellar el salt per no estar prou treballat. Era tan sol qüestió de temps, un any després el romanès ho feia debutar en la prèvia de la Champions, gens menys davant el Inter. Ronaldo no va desaprofitar l'oportunitat i es va guanyar un lloc en el primer equip, on amb la seva velocitat i la seva tècnica ha cridat l'atenció dels grans del futbol europeu. El seu tècnic en el Sporting de Lisboa, Boloni en declaracions a LEquipe ha arribat a comparar-lo amb Eusebio, una mica que a Portugal són paraules majors. En Portugal ja li criden el Ronaldo portuguès, encara que encara li falta molt per aprendre. Per això Cristiano ja s'ha apressat a assegurar que se sent bé jugant en Alvalade i que de moment no vol precipitar-se, perquè quan doni el salt definitiu a un gran del futbol europeu estigui prou preparat.

Cristiano Ronaldo és un gran futbolista, no és un nou i sí un migcampista molt ofensiu, potser mediapunta. Té bona tècnica i arrenca molt bé. Destaca per la seva intel·ligència i la seva gran físic (1,84). Els seus controls rebent el baló en carrera són molt bons, i les seves acceleracions per a encarar a porteria li converteixen en un jugador molt perillós per a la defensa rival. Amb la selecció de Portugal, va formar el devastador atac al costat de Quaresma, Helder Postiga i Hugo Viana que en la selecció sub-21 noquearon a Anglaterra i que els van deixar a les puerats de l'Europeu, clasificatorio per al 2004. Al juny va anar al costat d'Hugo Almeida i Dani, l'estrella del combinat sub-20 que va conquistar el prestigiós torneig de Touloun batent en la final a Itàlia per 3-1 . Felipe Scolari no ha trigat a reaccionar i ho ha fet debutar el 20 d'agost de 2003 davant Kazakhstan amb l'absoluta, als seus 18 anys va saltar al camp en substitució de tota una institució del futbol luso, Luis Figo.
Cristiano Ronaldo és un gran futbolista, no és un nou i sí un migcampista molt ofensiu, potser mediapunta. Té bona tècnica i arrenca molt bé. Destaca per la seva intel·ligència i la seva gran físic (1,84). Els seus controls rebent el baló en carrera són molt bons, i les seves acceleracions per a encarar a porteria li converteixen en un jugador molt perillós per a la defensa rival. Amb la selecció de Portugal, va formar el devastador atac al costat de Quaresma, Helder Postiga i Hugo Viana que en la selecció sub-21 noquearon a Anglaterra i que els van deixar a les puerats de l'Europeu, clasificatorio per al 2004. Al juny va anar al costat d'Hugo Almeida i Dani, l'estrella del combinat sub-20 que va conquistar el prestigiós torneig de Touloun batent en la final a Itàlia per 3-1 . Felipe Scolari no ha trigat a reaccionar i ho ha fet debutar el 20 d'agost de 2003 davant Kazakhstan amb l'absoluta, als seus 18 anys va saltar al camp en substitució de tota una institució del futbol luso, Luis Figo.

Futbol (camp (camp nou))

Camp de futbol:

El camp de Futbol amida entre 90 i 120 m de llarg i entre 45 i 90 m d'ample i té forma rectangular. La porteria té 7,32 m entre pals i 2,44 m d'altura.

Camp nou:

El Camp Nou és el nom amb què es coneix l'estadi del FC Barcelona. L'estadi s'ubica al barri barceloní de les Corts. Fou inaugurat el 24 de setembre del 1957 i té una capacitat per a 98.787 espectadors. Té la màxima qualificació (5 estrelles) que la FIFA pot atorgar a un estadi per acollir partits de futbol. El Camp Nou és un dels majors estadis del futbol europeu.

Història

Amb l'arribada de Ladislau Kubala el 1950, el Barça experimenta se seu major creixement, i s'emporta tots els trofeus imaginables entre 1951 i 1953 en el seu vell estadi de Les Corts. Popular i invencible, el Barça ja no es pot conformar amb aquest camp poc còmode i bastant vell, malgrat la seva capacitat per a 60.000 persones. El club català s'ha de traslladar. Un terreny ha estat adquirit des del 19 de setembre de 1950, sota el president Agustí Montal Galobart, al barri de la Maternitat, no lluny de Les Corts. Però la comissió dedicada al projecte recomana un altre lloc el febrer de 1951, i la situació continua estant bloquejada durant més de dos anys. Cal en efecte esperar el nomenament de Francesc Miró-Sans com a president del FC Barcelona, el 14 de novembre de 1953, perquè el projecte sigui rellançat. Investit el febrer de l'any següent, l'home es decideix a favor del terreny adquirit el 1950, i la primera pedra de l'estadi és posada el 28 de març de 1954, pel mateix Miró-Sans, el cap del "Govern Civil de Barcelona" i l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que beneeix l'indret. Després d'aquesta etapa simbòlica, la concepció de l'estadi és confiada als arquitectes Francesc Mitjans i Miró, cosí del president Miró-Sans, i Josep Soteras Mauri, amb la col·laboració de Lorenzo García-Barbón. El projecte és acabat un any més tard, quan el club confia la construcció a la societat d'edificis Ingar SA. Els treballs han de durar divuit mesos, els costos se s'eleven més de quatre vegades a les previsions per arribar a 288 milions de pessetes. A través d'hipoteques i préstecs, el club pot acabar el projecte però s'endeuta pesadament, per a diversos anys.

Finalment, el 24 de setembre de 1957, el Camp Nou és inaugurat. Una missa solemne presidida per l'arquebisbe, que beneeix l'estadi acabat, precedeix l'Hallelujah de El Messies de Händel. Dignataris del règim franquista i de la ciutat estan reunits a la tribuna presidencial, però són sobretot 90.000 les persones que assisteixen a la cerimònia d'obertura, a les tribunes de l'immens estadi. Durant aquest temps, clubs de futbol de tota Catalunya desfilen sobre la gespa, així com els membres de les diferents seccions del Barça, les penyes, i els diferents equips del FC Barcelona. En el partit inaugural, el Barça, amb Ramallets, Olivella, Brugué, Segarra, Viats, Gensana, Basora, Villaverde, Martínez, Kubala i Tejada, s'enfronta una selecció de jugadors de Varsòvia. A la segona part l'equip presenta a Ramallets, Segarra, Brugué, Gràcia, Flotats, Bosch, Hermes, Ribelles, Tejada, Sampedro i Evaristo. Al final el Barça obté la seva primera victòria a l'estadi per 4 a 2 (Eulogio Martínez fou l'autor del primer gol).

Esdeveniments socials i musicals

El Camp Nou també ha sigut escenari de diversos esdeveniments socials, com ara:

• Missa que va oficiar el Papa Joan Pau II el 7 de novembre de 1982.
• 7 de juliol de 1985: Concert de Lluís Llach.
• Juliol de 1988: Concert de Frank Sinatra.
• 3 d'agost de 1988: Concert de Bruce Springsteen.
• 9 d'agost de 1988: Concert de Michael Jackson.
• 8 de setembre de 1988: Concert de Julio Iglesias.
• 10 de setembre de 1988: Macroconcert en favor dels Drets Humans, organizat per Amnistia Internacional, amb actuacions de Bruce Springsteen, Sting, Peter Gabriel, Youssou N'Dour, Tracy Chapman i El Último de la Fila.
• 13 de juliol de 1997: Concert de "Els tres tenors": Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti.
• 1 d'octubre de 1999: Concert de Josep Carreras, en el marc dels actes del Centenari del FC Barcelona.
• 7 d'agost de 2005: Concert de U2, en el marc de la seva gira "Vertigo Tour".
• 19 i 20 de juliol de 2008: Bruce Springsteen, realitza els dos darrers concerts de la seva gira Magic.

Futbol (Regles del joc)

En un partit de Futbol s'enfronten dos equips formats per 10 jugadors i 1 porter cadascun. Es diu que un equip fica, o marca, un gol quan el baló és introduït en la porteria contrària. L'objectiu del joc és ficar més gols que l'equip contrari. L'únic jugador que pot tocar el baló amb les mans durant el joc és el porter, sempre que es mantingui dintre de la seva àrea (zona pròxima a la seva porteria) i la pilota no li sigui lliurada intencionadament amb el pié per un jugador del seu mateix equip, en aquest cas hauria una cessió al porter. El temps de joc es divideix en dos períodes de 45 minuts separats per un descans de 15. Segons les interrupcions succeïdes durant el període de joc l'àrbitre pot perllongar uns minuts cadascun dels temps, el que es denomina temps de descompte

Futbol (Altres modalitats)

Futbol sala:

El futbol sala és una variant del futbol practicada entre dos equips de cinc jugadors, en un terreny de joc dur i amb unes dimensions de 24 a 28 m de llargada i de 13 a 15 m d'amplada.

L'origen del Futsal es remunta a 1930, a la ciutat de Montevideo, l'Uruguai, on Juan Carlos Ceriani va concebre una versió del futbol per a una competició juvenil. El joc es realitzava en pistes de bàsquet, amb sostre i sense parets.

El vocable Futsal, que és el terme internacional utilitzat per al joc, es deriva de la paraula espanyola o portuguesa "Fútbol" o "Futebol" i de la paraula portuguesa, francesa o espanyola "Salão", "Saló" o "Sala". Originalment es coneixia com a Minisoccer i després se li va donar el seu nom, reconegut mundialment com a Futsal. Actualment, també se’l coneix amb el nom de Fut-Cinc.

Una vegada que Ceriani el va impulsar, el Futsal es va fer popular ràpidament a Sud-amèrica, particularment al Brasil.
L'habilitat desenvolupada en aquest joc es fa visible en el mundialment famós estil que els brasilers demostren en el Futbol onze. Pelé, Zico, Sócrates, Bebeto i altres estrelles del futbol brasiler van desenvolupar la seva habilitat jugant a Futsal.
Encara que Brasil continua sent l'eix del Futsal mundial, en l'actualitat, el joc es juga a tot el planeta sota l'auspici de dues organitzacions que se'n disputen el control, la FIFA i l'AMF, des d'Europa, Amèrica del Nord, Centreamèrica i el Carib, a l'Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i Oceania.
La primera competició internacional es va realitzar el 1965, quan Paraguai va guanyar la primera Copa Sud-Amèrica. Es van jugar sis copes més fins a 1978, les quals van ser guanyades per Brasil. Brasil va continuar dominant amb una victòria en la primera Copa Panamericana l'any 1980 i la va guanyar novament el 1984.

La FIFA considera que el futbol sala ha de dependre de la federació de futbol i l'AMF (continuadora de FIFUSA, que era anterior a que la FIFA s'ocupés del futbol sala) considera que és un esport totalment diferent i ha d'estar regit per una federació pròpia.
L'Associació Mundial de Futsal (AMF) i la Unió Europea de Futbol Sala (UEFS) reconeixen oficialment la Federació Catalana de Futbol Sala (FCFS) des de 2006 i 2004 respectivament.

Als Països Catalans, hi ha una part dels equips que estan inscrits a la RFEF, que organitza la LNFS, i una altra part que participen a la Lliga Nacional Catalana de Futsal. Els equips professionals més importants són el Benicarló FS, el Playas de Castellón, el Futbol Sala Martorell o el FC Barcelona, entre d'altres.

Futbol 7

El futbol 7 és una modalitat de futbol jugada als Jocs Paralímpics, que es practica entre dos equips de 7 jugadors cadascun en un terreny de joc de 75 x 75 metres.

Futbol platja

El futbol platja és una modalitat del futbol que es juga sobre una superfície d'arena llisa, entre dos equips de cinc jugadors cadascun, i l'objectiu del qual és marcar més gols que l'equip contrari. Aquest esport té com a objectiu l'oci i l'espectacle, més que la competitivitat. Hi ha un tir a porta cada trenta segons, i un gol cada quatre minuts, de mitjana.

A Catalunya la modalitat està dirigida per Beach Soccer Catalunya, que compta amb la col.laboració de la Federació Catalana de Futbol en el desenvolupament i promoció d'aquest esport.

Principals diferències amb el futbol

• En el futbol platja hi ha tres temps de dotze minuts. El rellotge es para quan l'àrbitre senyala un tir lliure directe, un tir de penal, o que un jugador està perdent temps.
  
• Tots els tirs lliures són directes. Quan es treu un tir lliure, cap jugador, excepte el porter, es podrà situar en l'angle entre els pals i la pilota. Es a dir, no existeix la barrera.


• Si un jugador veu la segona targeta groga, se li mostrarà la targeta blava, que l'expulsarà durant dos minuts del terreny de joc. La targeta vermella es mostrarà si un jugador veu una tercera targeta groga.


• La sacada de banda es pot realitzar tant amb les mans com amb els peus.
  

El terreny de joc

El terreny de futbol platja estarà constituït per una superfície llisa d'arena, delimitada per cintes de color blau. Les seves mesures seran de 36 x 27 metres, amb una variació de +-1 m. Les diferents zones del terreny de joc (meitats del camp, àrees de penals...) es faran mitjançant línias imaginàries que uneixen dues banderes vermelles o grogues situades a un metre a l'exterior del terreny de joc. Les porteries hauran de ser de color groc fluorescent, i mesuraran 5.5 metres d'ample per 2.2 metres d'alt.

Futbol indoor

El futbol indoor és una modalitat de futbol que es caracteritza per que es disputa en un terreny de joc de menors dimensions que el futbol 11 i pel fet que existeix una paret al voltant del camp on pot rebotar la pilota.

regles

• Terreny de joc: acostuma a ser de gespa artificial i les seves dimensions és al voltant dels 40 x 20 m. Els límits del terreny de joc estan formats per uns murs d’altura superior a un metre. Es pot practicar tant en recintes coberts com a l'aire lliure.
  
• Equips: cada equip està composat per 5 jugadors, 4 de camp i un porter, essent permeses tantes substitucions com es desitgi.
  
• Utilització de les parets: les parets que delimiten el terreny de joc es poden usar com si fós un element més del joc, podent rebotar-hi la pilota sense problema. Només si la pilota surt del terreny per damunt del mur o xoca contra el sostre del pavelló es realitzarà una sacada de banda. Aquesta es fa amb una sola mà i per sota de la cintura.